El romanço de la Pona

Molts romanços ubiquen la narració dels fets o situacions que descriuen en un indret determinat. No és sempre una necessitat, però és un recurs que atorga versemblança al relat. Més d’un cop, però, les referències geogràfiques —fins i tot, en les narracions de fets succeïts— s’alteren per desconeixement o per pura necessitat de lligar la rima. I, molt sovint, la ubicació dels fets canvia segons l’indret on s’explica la història, perquè la distància és també un bon recurs per a donar credibilitat: allò que potser va passar en un lloc llunyà. Sobretot, en un temps en què les comunicacions eren força menys immediates que en l’actualitat.

Per aquesta raó és un error d’atorgar, a vegades, el valor de pertinença a una població a determinades narracions pel fet que en algunes versions figura com el lloc dels fets. El cas de La dama de Reus és ben clar: la història del Capitel·lo es situa molts cops a la capital del Baix Camp, però en les versions orals aplegades en poblacions properes, com les del Priorat, passa a ciutats força més llunyanes.

pona

El cert, però, és que Reus és protagonista de molts romanços. Ha estat una ciutat prou coneguda, amb una activitat comercial important, mercat i fira, que generava un marc idoni per a descriure situacions que, fet i fet, podrien passar en molts altres llocs.

A tall d’exemple podem recordar aquella cançó dels

«Quatre cavallers,/ quatre camarades,
han anat a Reus/ a robar una dama
  Ai, a robar una dama.»

Tot i que de vegades van a Tremp o senzillament es troben per a robar la dama. O l’encara més coneguda:

«Una minyona de Reus,/ filla de molt bona casa,
per anar-se’n a ballar/ es posà ben pimpollada,
  Olailà»

I altres que podríem esmentar. Aquí, però, voldria transcriure un text que publicà Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) al seu Romancerillo catalán, que ens presenta una situació ben comuna: una noia que té diversos amants, qua va a fira i que li fan regals. Amb un final que recorda que no per tenir tres pretendents, a la fi, t’has de casar.

«La Pona del Regalat/ com era tan festejanta,
festejadora de tres,/ en sense la repusalla.
L’un se’n diu Bernadet/ l’altre Batista Miralles,
l’altre és un criat del rei, / que és de la Torredembarra.
Bernadet, per ser el primer,/ figues blanques n’hi donava;
Batista, per ser el segon,/ un fanal n’hi regalava;
lo criat del rei n’és lluny,/ la Pona no se’n cuidava.
Ara ve la fira a Reus,/ a hi va la Pona i sa mare;
en ser al portal de Jesús,/ mocador al coll se’n posava,
i a l’entrant de la plaça,/ tres aimadors n’encontrava.
—Veies, Pona, el que hi ha aquí,/ veies, Pona, el qui t’agrada.
—A mi, tot m’agrada prou,/ però per mi no n’hi ha gaires.—
N’hi compren tres mocadors,/ que cadascú té sa cara:
la un de color de rosa;/ l’altre, viola boscana;
l’altre de color de cel,/ que la Pona en té la cara;
les faldilles de virons,/ lo davantal d’endiana,
lo gipó de gra de turc,/ lo mocador bo portava,
la sabateta amb tacó,/ la sirvelleta de plata,
mitja de color de cel,/ la lligacama encarnada,
i ella, per collaret,/ un tessú d’or ne portava,
lo rei de color de rosa,/ un serení per llaçada.
Vet aquí aquesta cançó,/ com la pilota és jugada;
vet aquí aquesta cançó,/ la Pona no n’és casada.

Més enllà d’aquesta contalla de festeig, el romanço ofereix possibilitats prou interessants per a treballar, per exemple, el vestit femení del passat. De fet, l’esmenta Joan Amades en el seu estudi sobre la indumentària tradicional. I és que al text apareixen virons, indianes, gipons o tissús, noms que es relacionen amb matèries primeres per a la confecció, com el cotó o la seda, o amb peces de vestir.

No cal dir que hi ha moltes possibilitats de treballar amb els romanços populars: del lèxic —amb un vocabulari ric en mots en desús en l’actualitat— a les ideologies, les prevencions morals o la visió del món que reflecteixen. Una eina més per a apropar-se al coneixement de les formes de vida del passat.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s