Sant Sebastià, festa major d’hivern de Reus

Com moltes altres poblacions del país, la vila de Reus va comptar amb dues festes majors: la d’estiu, per Sant Pere (29 de juny), i la d’hivern, per Sant Sebastià (20 de gener). La festa major de Sant Pere ha arribat fins als nostres dies com la principal celebració de la ciutat, mentre que la de Sant Sebastià va perdre el seu caire de festa major a la segona meitat del segle XVIII, tot i que es va conservar en el calendari com a data tradicional d’inici del Carnaval fins al primer terç del segle XX.

Com tantes altres festes, la diada de Sant Sebastià —a més dels oficis religiosos i la professó— tenia en la música i el ball a la plaça dos dels seus components característics. A finals del segle XV trobem ordinacions municipals referents al ball que corresponen al període hivernal, de Nadal a Carnestoltes. També sabem que hi havia el costum de matar un bou i repartir-ne carn. I tampoc no hi faltava la pólvora, en forma de trets d’armes o de tronades.

Al segle XVII, Roma va decretar que cada població només podia tenir una sola festa votada. El 20 de gener de 1668, el consell municipal acordà que la festa votada de Reus seria la de Sant Sebastià. El 1684, la vila va fer gestions per a obtenir una relíquia del sant, obtenint una part de la que es conservava a la vila prioratina de Gratallops. Malgrat tot, però, la festa va anar perdent importància, segurament perquè el sant, invocat contra la pesta i les epidèmies, es va veure desplaçat en aquest devoció específica per la Mare de Déu de Misericòrdia. Amb tot, cal recordar que la segona festa major, en honor a la Mare de Déu, és molt més tardana, de la segona meitat del segle XX.

stsebastia

El ball de plaça

«E més fonc proposat per dits senyors jurats dient per si St. Sebastià tindrem música, per so miren lo faedor. Fonch determinat que pera St. Sebastià se lloguen musics.» (1627)

La petició dels joves de disposar de músics per Sant Sebastià sovinteja en les actes municipals, a l’igual que altres despeses: lluminàries, pólvora, música i ball són components bàsics de la festa popular. A les actes i a la comptabilitat municipal trobem repetides anotacions que ens parlen de músics —a mitjan segle XVIII s’explicita que la cobla de ministrers tocava des del balcó de la Casa de Vila— i del desenvolupament del ball, que començava ritualment amb una dansada de les autoritats. L’arxiver i historiador reusenc Andreu de Bofarull descriu així el ball al Mercadal per Sant Sebastià:

«Cuando la villa era regida por los Jurados y Prohombres, que formaban un Consejo, esos asistían a las completas del Santo y en seguida se trasladaban con la Rda. Comunidad de beneficiados, precedidos de la copla de ministriles, a un espacio cerrado con bancos situados ante la casa del Consejo. Rompía la música y empezaba la danza con los Jurados, Consellers y sus consortes, y acto continuo el pueblo alegre y gozoso se entregaba a la misma diversión hasta el toque de ánimas.»

El ball durava fins al capvespre o es perllongava a la llum de les teieres o graelles: «asclar teia per St. Sebastià» és un apunt que es repeteix regularment en les despeses municipals. Del ball de prohoms com a inici de la dansada, també en tenim notícia per la documentació municipal, que ens explica que en el ball s’encantava cada dansada, de forma que aquell que iniciava la dansa ho feia sol amb la seva parella. Aquesta pràctica, que ja es troba regulada en una ordinació municipal de 1475, ha estat comuna a moltes poblacions on el ball de plaça es coneixia com a ball de coques, ja que, abans de cada dansada, es subhastava una coca que, més enllà del seu valor, comportava el prestigi de començar la dansa. El costum fou ben viu tant en les festes hivernals com en les d’estiu, com reflecteix una visita de l’arquebisbe, el 1724:

«Con bastante admiración hemos hallado que en esta nuestra villa está introduzido el perjudicial abuso de encantarse las cocas y que aquel hombre a quien se remata tiene el arbitrio de mandar al Mayoral le traiga la muger que asignare para bailar con ella, de que resultan daños bien considerables, y siendo tan abominable semejante introduczión, y más valiéndose del motivo de ser para Cofradías y otros fines piadosos el dinero que se saca por este medio tan desordenado; mandamos con pena de excomunión maior que de aquí adelante no se practique semejante acción.»

O bé en una descripció d’allò que el consell municipal considera abusos a les festes de barri, el 1756: «…pastar unas grans porcions de cocas, y ab lo títol de benehidas, encantar-las devan las mateixas capellas lliuran-las al més donan, tenin allí la música y molt aplech de donas per poder-las després ballar y presentar a la que bé los apareix». El 1796 es recorda la prohibició de «l’abús e indecència de las questas y cocas per las balladoras, de què se poden témer molt malas conseqüèncias». Malgrat les prohibicions, durant el segle XIX i a començaments del segle XX encara es repartien coques a les festes de barri, tot i que es perd el costum de ballar-les. Un ball de coques que tenim documentat és el que es va organitzar al palau Bofarull —seu de la societat l’Olimpo— el febrer de 1916, durant el Carnaval, a càrrec de la colla de grallers Els Casimiros del Vendrell.

L’inici del Carnaval

A Reus, per Sant Sebastià, començaven les pràctiques pròpies del Carnaval: sortien màscares pels carrers o es feien saraus a les entrades de les cases, entre altres costums. Una prohibició municipal del 19 de gener de 1609, que palesa que la pràctica venia de temps enrere, fa referència al costum de barallar-se amb productes vegetals en aquests dies:

«E més fou proposat per dits senyors de Jurats dient com ja veuan lo gran abús se fa de tirà taronjes y com sia tant mala cosa que podan dasfé la cara a una persona. […] Fonch determinat per l’onrat consell que.s fasa crida en pena de sinch sous que no gosen tirà taronjes.»

Malgrat la pèrdua d’importància de la celebració com a festa votada, el 20 de gener restà com a data d’inici del Carnaval, com s’anota en un dietari del 1834:

«[20 de gener] Luego por la tarde hubo disfrazos y nadie les impidió su diversión como acostumbraban los antiguos; por la noche hubo música yendo antorchas encendidas […] y después tocando y cantando por las calles hasta la media para las once, y entonces principiaron una diversión a la plaza mayor, de modo que se reunieron la mitat de la gente del pueblo.»

Al Diario de Reus, el 1860, es recull l’agraïment dels joves a l’Ajuntament perquè havia deixat encesos els fanals el cap de setmana proper a Sant Sebastià i semblava que ho pensava fer durant tota la temporada de Carnaval. En els carnavals, a partir d’aquest moment, es constata com el dia 20 s’anuncia la festa, sortint comparses de màscares al carrer, i es fan balls a les societats: «hoy, día de San Sebastián, se acostumbraba a inaugurar otros años la temporada de Carnaval con algun hecho alusivo a la broma» (1871); «Ayer día de San Sebastián, primer día de Carnaval, unos cuantos mascarones recorrieron las calles de esta ciudad, tanto por la tarde como por la noche, leyendo un ‘Bando Carnavalesco’». La pràctica es va mantenir en els grans carnavals de començaments del segle XX: «una comissió carnavalesca acompanyada d’una banda de música i disparant canonades, ahir a la nit anà a saludar a les societats recreatives i polítiques, celebrant l’entrada del carnaval» (1916). I encara, el 21 de gener de 1925, llegim: «En celebración del primer día de Carnaval, una cabalgata de disfraces acompañada de una sección de la ‘Banda Municipal’ ha recorrido las calles céntricas, tirando confites y caramelos.»

Després de la Guerra Civil, la prohibició del carnaval —si més no, al carrer— va comportar la desaparició del 20 de gener com a data festiva en el calendari reusenc.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Sant Sebastià, festa major d’hivern de Reus

  1. charlie ha dit:

    La imatge actual de sant sebastia feta per un escultor local es una tresgiversació i un falsejament de la iconografia!! El sant no portava les fletxes a la ma!! Les tenia clavades al cos!! No fotem , tu!!

  2. Ferran Sugranyes ha dit:

    Benvolgut Charlie,

    La teva afirmació revela un desconeixement absolut de la iconografia de sant Sebastià. Evidentment, des del Renaixement, i sobretot amb el Barroc i la Contrareforma catòlica, amb el seu gust per la representació eròtica del dolor humà, en un intent d’exaltació del dolor com a penitència pels pecats de l’home, la seva representació ha estat majoritàriament nu, lligat a un tronc i amb sagetes clavades al cos, un dels martiris que va patir.

    Però no ha estat sempre així. Et convido que repassis la seva iconografia i el veuràs representat com a soldat romà, vestit, o nu, fins i tot amb barba, amb l’arc i fletxes a la mà (així ho fou majoritàriament fins al segle XV). Àdhuc, acompanyat per santa Irene, de qui la llegenda diu que el va curar de les seves ferides.

    Botticelli, el 1474, fou el primer que el va representar com tu afirmes, i després ho han fet molts altres, però Rafael, a començaments del segle XVI, encara el representa vestit i amb capa, com un soldat, i amb una fletxa a la mà, símbol del seu martiri. Quants sants i santes de la mitologia cristiana són representats amb el símbol del seu martiri a les mans: santa Llúcia mostra els seus ulls sobre un plat i santa Àgueda sosté els pits (que li foren tallats) sobre una plàtera, per donar-te només un parell d’exemples.

    Per tant, una altra vegada, abans de realitzar afirmacions com la que has fet, et convido a informar-te una mica. Sens dubte, guanyaràs en coneixement.

    Salutacions.

  3. Charlie ha dit:

    Pero a què ve aquest rotllo pedant? Jo parlo de la que sempre havia presidit la porta de sant Sebastià de l’església de Sant Pere!!! I aquesta sempre havia portat les fletxes clavades!

    • Jordi ha dit:

      En tot cas si es representa un martiri s’ha de fer amb les fletxes clavades al cos, perquè si no no hi ha martiri que valgui…

  4. Retroenllaç: L’Any Plim i les bananes | El Món de Reus

  5. Retroenllaç: Torna el Ball d’Hivern a Reus | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s