La mort de la premsa carnavalesca reusenca

Fa tres o quatre dies, el propietari–mantenidor del blog El quiosc del Carnestoltes, una excel·lent iniciativa per aplegar tota mena de literatura satírica del carnaval local, va penjar un cartell anunciant, en reusenc, que traspassava el negoci per poca fenya. Sembla que la premsa de caire satíric, tret característic fa uns anys del carnaval de Reus, ha desaparegut pràcticament.

Ahir, la Montsant i jo vam coincidir a parlar-ne. Ella coneix prou bé el tema: l’aparador de la llibreria ha esdevingut, any rere any, expositor del repertori de papers i paperots del nostre carnaval, dipositats anònimament per sota la porta, o portats en mà amb major o menor discreció, pels seus possibles autors. Del pregó oficial a l’esquela mortuòria del rei de la festa, dels fulls humorístics amb propaganda inclosa d’alguna colla a les capçaleres de vida efímera vinculades a la festa. Un material que permet observar prou bé l’evolució del costum.

Per la meva banda, puc afirmar que si és cert que la premsa carnavalesca ha mort, també ho és que demà –o potser, avui– pot ressuscitar. Coses de la festa. Mentrestant, potser el problema es troba, no tant en la fi d’una pràctica concreta com en la poca sang que sembla córrer pel cos del carnaval reusenc. El cartell oficial, a cop de polèmiques estúpides amb motivacions de tota mena, ha esdevingut un exercici de comunicació asèptica, inodora i insípida. Res que pugui ferir la més mínima sensibilitat, que pugui ser motiu de debat. Els pregons del Carnestoltes han estat, amb alguna excepció, una inacabable repetició dels tòpics a l’ús. I les colles s’han implicat poc en el tema, amb l’excepció destacada de la Pessigolla i alguna altra, en moments puntuals. És clar que la ballaruca a ritme de música enllaunada, voltada de confetti i alcohol –amb o sense mesura– no propicia en absolut dedicar-se a repartir fulls satírics. Però també ho és que, més enllà de les grans desfilades del dissabte i diumenge, o els farts del dilluns, el carnaval reusenc té molts, però molts, espais buits per omplir de festa.

tururut
Tururut Viola, publicació pionera en l’actual etapa del carnaval reusenc

Això de la premsa satírica fou cosa de personatges i grupúsculs, diem-ne, alternatius al programa oficial. Capçaleres mitificades com el Tururut Viola, la Malababa, La Garrotada o La Bèstia Negra, es repartien a mà, amb una o més edicions, i desenes (o centenars) d’exemplars de tirada. És a dir que la seva sortida comportava accions d’allò que, en un sentit ampli, podem anomenar teatre de carre (senzillament, carnaval). Del mascarot individual anònim a la grupet mascarat, treure fulls comportava una pràctica festiva, individual o col·lectiva, de preparació però també de distribució (ara per ara, potser el cançoner del Cantaval, es podria incloure dins d’aquest model). Sense oblidar els paperets més anònims, de circulació més limitada, però efectius en la mesura que arribaven als entorns als quals s’adreçaven.

bn184
La primera Bèstia Negra del carnaval de 1984

Les noves tecnologies han desplaçat el paper en molts aspectes, però també han abaratit molt el cost i estalvien feina. La tendència a publicar només a la xarxa, però, no és però qüestió d’evolució tècnologica, reflecteix també una certa comoditat, amb la pèrdua del carrer i la interacció amb la gent, de la transgressió més activa com a component substancial de la festa.

La malaltia ve d’anys enrere. La proliferació de fulls de curta volada i menor tirada, aplegats pel col·leccionista compulsiu per portar-los a l’aparador de la llibreria, potser ha enganyat a alguns. Crec que la premsa carnavalesca reusenca fa temps que ha anat minvant, engolida per un model de celabració on no interessa en absolut. Ha mort, sí, però demà –o avui– pot ressuscitar o reencarnar-se en un altre format sempre que algú vulgui jugar al joc parateatral de la transgressió festiva, burlesca i crítica, més enllà de desfilar a la rua.

rovellats2
Una de les publicacions més recents, de la colla Rovellats

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La mort de la premsa carnavalesca reusenca

  1. Retroenllaç: Botifarres i d’altres tradicions | El Món de Reus

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s