El carnaval de proximitat

Hi ha carnavals que es poden anar a veure per l’espectacularitat de les desfilades o d’altres actes al carrer. Hi ha carnavals que permeten, també, un cert grau de participació al comptar amb moments i espais –una plaça, una rambla– on hom pot fer cap amb la seva màscara i trobar-se amb altres persones que han fet el mateix. Hi ha indrets en què, efectivament, el carnaval és bàsicament una trobada de mascarots en uns espais amb uns components mínims de recorregut, que pot acabar concentrant també un bon nombre de persones.

20150214circ01
El circ dels horrors, amb membres del grup teatral La Gata Borda i famílies

La interrelació entre màscares i públic o entre petites comparses pot generar molta animació, amb petites representacions teatrals o escenificacions a partir dels personatges que circulen pels carrers. Hi ha clàssics: el grup de sanitaris que figura operar el ventre d’un malalt del que poden sortir botifarres –en la versió més tradicional– o tota mena d’objectes actuals; la mestra d’escola que ensenya coses a suposades criatures; el mascarot que recita sàtires, acompanyant-se o no d’una auca, dalt d’una escaleta; els mascarots que avien confetti o farina sobre els espectadors per després espolsar-los; el que juga a deixar menjar una figa que penja a l’extrem d’un fil que aguanta amb un pal… la llista seria molt llarga, això sense entrar a totes les representacions burlesques de personatges o fets d’actualitat.

20150214circ02
La dona barbuda, la domadora d’unicornis i altres personatges d’una comparsa que repartia fulls sobre el previsible circ municipal

Aquest és un model de carnaval de proximitat, en què màscares i públic es barregen, que exigeix imaginació i preparació prèvia. Que pot comptar amb música, en funció de la proposta de cada comparsa, però en el que la paraula i el gest tenen una importància cabdal, per tant que ha de comptar amb una sonoritat repartida en l’espai que permeti copsar el sentit de cada acció. Un carnaval de joc compartit i provocació calculada, que més enllà de possibles figures tradicionals, s’actualitza cada any per les referències al present o l’ús de materials reciclats en la confecció de disfresses.

Aquest és un model festiu molt diferent a la desfilada més o menys amuntegada darrera la carrossa que porta la música estrident i fa el servei de bar (les rues de lluïment haurien de comportar una certa voluntat d’espectacle per part dels participants que no sempre es palesa). Carnaval de proximitat i desfilades de lluïment són, però, del tot compatibles sobretot si es vol que la festa duri del Dijous Gras al Dimecres de Cendra.

A Reus, del lluïment de la Rua ja se n’ocuparà la FRAC. Quant a aquest carnaval de proximitat, resulta sorprenent –en una ciutat que es reivindica com a capital teatral, amb un festival de mim i teatre gestual i un centre especialitzat en arts escèniques– el buit que hi ha. Un buit que no omplen ni el cantaval, ni les aparicions pel carrer, enguany, d’un activíssim i excepcional rei Carnestoltes, ni els rituals solemnes de la Germandat dels set pecats capitals, ni la repetitiva cerimònia dels diables emportant-se el braç… I és una llàstima perquè el dissabte, al passeig, el soroll eixordador i la massificació no conviden a gaires propostes parateatrals. I fora, només resta el desert que continua, si fa no fa, fins a l’últim dia.

20150214vella01
La vella quaresma emprenyada, amb la seva serra

Fa uns quants anys que no se m’acut sortir de mascarot el dilluns a la tarda. El dissabte vaig seguir –de taverna en taverna, com pertoca– una divertida i familiar proposta de circ dels horrors, amb les inevitables referències a les eleccions municipals, per uns carrers on mancava, fonamentalment, públic. I vaig exercir de vella quaresma emprenyada –farta de que cada any, els nens la mig esquarterin a les Peixateries Velles– a la recerca de les cames sobreres dels vianants i del tècnic municipal de festes…

Si el carnaval de Reus, com diuen voler molts, ha de recuperar la seva singularitat o el seu renom, potser cal ser més agosarats i donar més espai a la creativitat i a la interacció entre les persones, que també pot generar espectacle atractiu, aportant diversitat a una festa que  jo he qualificat d’adotzenada i altres de vulgar que, si fa no fa, pot significar el mateix: que res no la diferencia d’altres.

20150214vella02
El mascarot motivava recança. Una certa dosi de por també pot formar del joc provocador del carnaval. I no passa res.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s