Tot i que la minyona ho és qualsevol noieta jove, adolescent o fadrina, la paraula s’empra sovint com a sinònim de criada, persona que lloga els seus serveis per a fer les feines d’una casa i que hi viu.
Efectivament, sortir de la pròpia casa per treballar com a serventa fora vila, fou una de les principals sortides laborals per a la població femenina en àrees rurals ja que assegurava, més enllà del sou, la manutenció. A les àrees urbanes, el servei domèstic era una feina ben comuna en moltes cases benestants de la ciutat, que tenien una o més minyones segons la seva capacitat econòmica.
Les ciutats, i Reus n’és un bon exemple, van atraure una considerable quantitat de població rural –migració de proximitat que va precedir en el temps a la d’altres terres més llunyanes– per al treball a la indústria i en l’àmbit domèstic.
Les històries de vida de les noies prioratines que van anar a servir a ciutat reflecteixen la diversitat de situacions en un marc comú: manca d’estudis –l’escàs nivell d’instrucció reglada era comú a les classes populars– i fadrines –algunes, si no es casaven, acabaven residint tota la vida a la mateixa casa– nodrien el mercat de treball. També hi havia treballadores domèstiques casades, que no residien amb els amos i que s’associen al treball de minyona, bugaderes o planxadores, per exemple; perruqueres a domicili i, sobretot, treballadores de la neteja a hores.
Apropar-se al món de les minyones i del treball domèstic suposa fer referència a aquest àmbit laboral, a un treball femení assalariat que, malgrat tots els condicionaments, obrí portes a moltes noies a viure una vida diferent de la de les seves mares.
Això és el que proposa Laura Poblet Estivill en el seu treball Les minyones del Priorat a Reus, un exemple d’emigració rural femenina que va obtenir una beca de recerca Frederica Montseny –actualment desapareguda– concedida per l’Ajuntament de Reus i que ara es publica per iniciativa de l’Arxiu Comarcal del Priorat, amb la col·laboració de Carrutxa.
Novetat per aquest abril de llibres que ja arriba.
La Teiera 