El romanço de la Samaritana va gaudir d’una gran difusió. Com comenta Esteve Busquets, a Calaixera de romanços reusencs (1967), «un romanço popularíssim, religiós i en català, extret d’alguna de les Passions tradicionals, o incorporat a elles, perquè és difícil d’escatir qui va començar –encara que ens inclinem pel primer supòsit– és el de la Conversió de la Samaritana».
Tot i que molts cops es presentava en el mateix plec que les cobles del Niño perdido, sobretot en les versions castellanes, també fou editat com a plec solt. En són exemples l’edició de 1848 (Barcelona: Estampa dels hereus de la Vda. Pla), que podeu consultar en versió digital a la Bayerische StaatsBibliotekh (Biblioteca estatal de Baviera), entre altres, o les editades a Manresa, també a la meitat del segle XIX.
Edicions barcelonina, conservada a la Biblioteca Estatal de Baviera i manresana, sense data,
d’una col·lecció particular, del romanço de la Conversió de la Samaritana.
El text era representable i el seu títol ho explicita. La Representació y conversió de la Samaritana narra, en quartetes, el diàleg entre Jesús i la noia. Hi intervenen Jesús, Judes, sant Pere, sant Joan i la Samaritana. A banda d’alguna edició reusenca impresa, en vam recollir el 1994, gràcies a Francesc Massip, una versió oral prioratina, de la Bisbal de Falset. Comença així:
Jesús:
Cansat n’estic del camí
reposar voldria un poc,
prop de la font de Jacob
assentar-me voldria aquí.
Una ovella esgarriada
n’ha fugit del meu ramat,
i pel llop encarnissat
perill de ser devorada.
Jo com sóc el bon pastor
tan celós de mes ovelles,
voldria que totes elles
coneguessin el meu amor.
Vosaltres deixebles meus
torneu-se’n a la ciutat
que n’estic enamorat
d’un ànima pecadora
i crec que aquesta serà l’hora
que aigua aquí vindrà a buscar.
Déu vos guard samaritana!
preservera de pecar
si aigua em vulguessiu dar
en beuria de bona gana.
Samaritana:
Ai, Ai!, aigua a mi em demaneu
aquest tan mal no s’emplea
perquè vos sou de Judea
i jo sóc samaritana.
Les Samaritanes, a Flix, el 1998
D’altra banda, cal esmentar la coneguda balada de tradició oral que ja fou recollida per Jacint Verdaguer o publicada, entre molts d’altres, per Francesc Pelay Briz al segon volum de Cançons de la terra. Xavier Gols, el 1932, en va recollir una versió Capçanes, en el transcurs de la seva recerca per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Què ditxosa n’és, la Samaritana
que, anant a la font, Jesús encontrava,
Jesús,
Jesús i què gràcia!
Jesús li va dir: —Si em daríes aigua?
—No us en puc donar, que em costa de traure,
és molt fondo al pou, la soga no hi basta.
—Prou me’n donaríes si t’endevinava:
set galants ne tens que t’esperen l’aigua;
quatre pels carrers i tres dins de casa.—
A casa arribà; n’estava enfadada:
—N’he trobat un home, tot ho endevinada.
—Potser era el dimoni que te n’en tentava?
—Dimoni no ho era, no en feia la cara,
porta creu al coll i uns escapularis.—
Ja n’agafa els càntirs i a l’aigua tornava,
ja n’arriba al pou, la troba aixugada,
ja n’agafa un roc i al pit se’n pegava,
i en sent una veu: —Ja estàs perdonada
si hi tornes mai més, seràs condemnada.
A l’Obra del Cançoner Popular s’apleguen altres variants d’arreu del país.
La Teiera 