Capgirem la política cultural reusenca

022 En temps d’eleccions, la premsa acostuma a fer balanç de la situació cultural de la ciutat de Reus. L’anàlisi que sovinteja en bona part dels programes electorals –o de les quatre ratlles que alguns programes dediquen a la cultura– és que el panorama és gris i decebedor. Que la Generalitat es retirés del Consorci del Teatre Fortuny, el retard en l’obertura de la biblioteca Pere Anguera, el tancament –parcial– de les sales de la plaça de la Llibertat del Museu, la renúncia al projecte inicial de cal Massó, o un any Prim que ha deixat un regust de no res, són exemples paradigmàtics d’una situació que mereix tota mena de crítiques per part dels partits fins ara a l’oposició o fora del consistori. Hi podem afegir encara altres problemàtiques derivades d’un context general: les retallades en els ajuts a les entitats o les dificultats burocràtiques que comporta gestionar el dia a dia de l’associacionisme.

Puc estar molt d’acord amb les crítiques que s’han fet i es faran encara aquests dies sobre el panorama cultural reusenc. Però, coincidint totalment amb la necessitat de canvi, m’esgarrifa la manca d’alternatives que palesen alguns discursos. Per a uns, només es tracta de retornar a un suposat passat de prestigi, oblidant que molts dels problemes que pateix la ciutat en l’àmbit cultural provenen de força temps enrere, dels moments en què la bonança econòmica va permetre embolcallar d’èxit aparent i endolcir la manca de solidesa de diferents propostes municipals. Per a d’altres, la cultura es limita al tòpic. És com aquella enciclopèdia rònega plena de saber que s’exposa a la prestatgeria de casa perquè llueix, però ningú mai no obre. I no pot faltar pas la invocació a la capitalitat cultural, sense concretar-ne les implicacions amb la ciutadania, ni els serveis al territori que es vol abastar. I ho acaba d’adobar el mercantilisme que traspua la visió de la cultura com a mer producte al servei del turisme.

La cultura a Reus, com en moltes altres poblacions, s’ubica dins una societat on l’accés ràpid a la informació i al coneixement ha augmentat de forma espectacular a partir de la revolució digital, però que com a contrapartida tendeix cada cop més al consum individual. Una societat on l’allau de continguts fa més difícil destriar el gra de la palla i que afavoreix el consum acrític, la superficialitat i l’impacte del missatge per damunt de la importància del fons. Reus, com moltes altres poblacions, compta amb una gran majoria de població que sembla abocada al mer consum televisiu.

Afortunadament, a Reus es fa Cultura, amb majúscula, amb rigor i participació popular, amb recerca i creativitat, més enllà de commemoracions municipals sense contingut, elits decadents i mediocritat autocomplaent. Es fa cultura de difusió del coneixement i recuperació crítica de la memòria històrica. Es treballa sobre els records de les persones que han bastit una ciutat en constant transformació. Es fa cultura presencial, amb conferències i converses que reuneixen dues dotzenes o més d’un centenar de persones –sense necessitat d’oferir estímuls acadèmics–, i digital, amb articles i debats a les xarxes que, més enllà de la superficialitat dels comentaris a la premsa digital, suposen intercanvis i serveixen per a teixir complicitats. I el treball que es fa a Reus es mostra arreu del país. Hi ha equipaments públics com la Biblioteca Central Xavier Amorós o l’Arxiu Municipal que compten per milers els seus usuaris, alhora que projecten la seva activitat més enllà dels edificis. I es viu la festa com a experiència col·lectiva que, alhora que lúdica, cohesiona la comunitat a l’entorn d’uns referents simbòlics o genera nou patrimoni. I la cultura malda per sortir al carrer, reprimida per ordenances i controls abusius, per a fer de l’espai públic lloc de convivència i de relació, d’expressió.

Aquí i allà, sorgeixen iniciatives i propostes que constaten inquietuds. Però també és veritat que no sempre aquest desig de cultura connecta amb el teixit associatiu més consolidat, ni molt menys amb les elits –i els mediocres que s’ho creuen–, que viuen a les seves capelletes. I és aquí on el paper de les institucions públiques ha de ser cabdal, com a factor dinamitzador, per a cobrir buits, per a dotar de recursos i de components de qualitat les accions culturals que es desenvolupen arreu del territori urbà. No pot ser que l’acció pública estigui fragmentada: que segons on es fa un taller, un curs o una exposició, formi part de l’àmbit de Cultura –amb institucions poc coordinades– o pertanyi al no sempre àmbit precís de les relacions veïnals o al suposat foment d’una participació innòcua. Hem de considerar l’acció cultural com a part d’un procés educatiu que no té límits d’edat. Com una eina de formació i com a motiu de satisfacció personal. I que genera activitat econòmica, és clar, com a conseqüència però no com a única motivació.

No pot ser que les polítiques culturals s’adrecin només a satisfer unes minories tancades en el discurs de les aparences, dels tòpics i del que fou Reus. Hem de capgirar també les polítiques per a democratitzar la vida cultural, dia a dia.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees, personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s