El fil de la teranyina

Pere Cavallé (Reus, 1880-1939), periodista, escriptor i polític, ens va deixar un seguit de textos costumistes que constitueixen un excel·lent document etnogràfic sobre l’evolució de les festes reusenques a cavall dels segles XIX i XX. Una part important dels seus article foren aplegats, el 1990, en el volum Festes i costums de Reus de les edicions del Centre de Lectura de Reus. Són treballs publicats en dues sèries, el 1899 i el 1923, amb temàtiques coincidents i complementàries en la mesura que l’autor constata els canvis que es produeixen en l’esdevenir de la ciutat. Com comenta Magí Sunyer al pròleg d’aquest recull:

«Les dues sèries d’articles sobre costums i personatges de les darreries del segle dinou parteixen d’enfocaments diferents. Mentre que a la segona publicada –i escrita, hem de pensar– quan el seu autor tenia quaranta-tres anys i podia recordar amb un mínim de perspectiva, allò que hi descriu, la nostàlgia que hi manifesta té una justificació vital pel temps transcorregut des de l’època a que es referei, a la primera, en què es parla de fets d’estricta actualitat, el sentiment només pot està provocat per consideracions literàries, d’un partit pres per part davant que li feia considerar com a preferibles les formes de vida de temps enrera a les actuals.»

La idealització del passat és comuna a molts autors costumistes i Cavallé que es coneix l’obra de Josep Aladern, Costums típiques de la ciutat de Valls o vol continuar, en certa forma, el treball d’Antoni de Bofarull a Costums que es perden i records que fugen, no s’escapa d’aquesta visió romàntica d’un passat perdut i una cultura popular definitivament despareguda.

I malgrat que el temps ens mostra que la cultura es transforma i la festa es reinventa per a recrear formes del passat a partir de necessitats del present –per tant, podem considerar que s’equivoca de mig a mig en les seves prediccions– el cert és que, en la seva visió, s’expliciten arguments cabdals per entendre el perquè avui algunes festes són més vives que mai. Dit d’altra manera, el rerefons social que motiva la festa i explica la vigència de determinats costums, fa cent anys, pot esdevenir el fil conductor d’una interpretació del present.

D’igual forma,els articles de Pere Cavallé anoten com les transformacions en el context urbà, els avenços tecnològics o les polítiques municipals alteren significativament el desenvolupament de les festes populars. Una reflexió que es pot aplicar també al present.

vitxets

Els vitxets a la dècada de 1930 (foto: Manuel Ferré/ Carrutxa. Fons família Muñoz-Rovira)

El 1930 –tenia cinquanta anys– Pere Cavallé publica al Diario de Reus l’article El fil de la teranyina en què palesa un cop més la pèrdua d’aquella personalitat local que caracteritzaven les festes del passat –«de festes populars no en queda cap de viva», arriba a dir– però troba en la Festa Major l’últim reducte de la identitat reusenca:

«De les velles costums típiques, que hem conegut per la prosa pintoresca de Bofarull i de Güell i Mercader, com de les més modernes, que viuen en el record dels reusencs que han abastat la cinquantena, no en queda rastre material. Reus, enlluernada per la incolora modernitat de les grans poblacions, no ha volgut passar per provinciana i s’ha despullat de tots els ornaments de la tradició, per reputar-los més propis de llogarets i viles que de grans ciutats.

De festes populars no en queda cap de viva; la pavimentació ha tret de les vies urbanes les fogueres, i els reglaments de policia, els coets de la vuitada de Corpus; l’activitat del trànsit ha convertit el carrer en el camí i el carrer ha deixat de ser la sala de reunions i festes del veïnat, i, per tant, escenari decorat per a balls i sortiges que feien la delicia dels menestrals del vuitcents.

[…] La festa major de Reus és potser la única festa popular que no ha degenerat. El programa de la mateixa és igual avui que quaranta anys enrera; no s’ha suprimit més que la tronada matinal que s’engegava a trenc d’alba. Les altre quatre tronades, les Completes de la vigília, la sortida d’Ofici al migdia, la processó, els concerts al passeig, als cafès i els jardins de les societats recreatives, les funcions teatrals, els balls, tot si fa o no fa es desenrotlla avui amb la mateixa parsimònia amb qui s’escolava quen els que avui tiren per avis eren portats després de la processó, per la mamà i el papà, al quiosc d’en Maties a beure un got d’aigua amb bolado i unes gotetes de rosa mentre la germana gran rumbejant la faldilla de campana i mànigues de pernil passejava amunt i avall amb les amigues, fent l’aleta amb el promés. Avui l’escena és la mateixa; no ha variat ni la decoració ni el moviment de les figures: una mica la indumentària i prou.

Cal desitjar que duri molts anys el tipisme de la nostra festa major puix que ell és el fil de teranyina amb el que l’aranya del record uneix el campanar amb el reusenc absent. Fil tènue, fil fràgil i quasi invisible però apte per a que circuli aquesta energia latent que impulsa els reusencs exiliats a visitar Reus el dia de Sant Pere per tal de saludar els gegants, d’escoltar l’espetec de la tronada i estrènyer les mans familiars o amigues que aquí resten fidels guardant amorosament els mascles de la tronada […]

No oblidem el que els gegants i la tronada representen, a fi de tenir-ho present el dia que a la plaça de la Constitució li arribi l’hora de modernitzar-se, que serà l’hora en que la tronada correrà perill de mort.»

perecavalle

Pere Cavallé

És clar que s’equivocava en les seves prediccions més negatives. Les reformes al Mercadal van considerar que calia poder disparar la Tronada –malgrat que en algun moment es van fer propostes que l’haurien fet inviable– i la plaça ha conservat el centenari empedrat. Avui la festa de Sant Pere viu moments d’esplendor i ha recreat pràctiques culturals ja desaparegudes en temps de Pere Cavallé. És ben veritat que els joves no han de sortir a passejar carrer Monterols amunt i avall per començar a buscar parella i que els gots d’aigua amb bolados ja no s’estilen. Però és cert que d’igual forma que les llambordes i les ordenances municipals van desplaçar les fogueres de Sant Joan del centre de la ciutat, la urbanització, el tancament de solars i les normatives de seguretat actuals les han fet desaparèixer de pràcticament tot el municipi. I que la convivència entre trànsit, festa, activitat a la via pública i veïnat és, en l’actualitat, tema de debat i necessària reflexió.

Gegants, mulassa i Tronada són avui, com fa vuitanta o cent anys, els fils d’una teranyina que ens uneix, no tant a un passat idealitzat com a una comunitat present que té en la festa un dels seus referents i que sempre necessitarà trobar espais i moments –festius o no– per a la convivència o, si s’escau, reflectir el conflicte.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s