Festa, religió i patrimoni

creuprofesso

La Festa Major de Reus conserva, en l’actualitat, tot un seguit de costums que ens arriben de molts segles enrere. El mateix fet que la festa es celebri el 29 de juny, diada de sant Pere, obeeix a què aquest és el sant titular de la parròquia, com a mínim des del 1205. El recorregut de la professó on surt el bust del sant, amb la relíquia que va arribar a Reus el 1625, també ve determinat per un costum secular.

La vetlla de la diada del sant, la corporació municipal, precedida pel seguici festiu i encapçalada pels macers –les maces foren concedides a Reus, amb el títol de ciutat, el 1712–, es trasllada des de la Casa de Vila fins a la prioral per assistir a l’ofici de completes. Quan arriba a la porta del temple, mentre figures, balls i castells saluden el pas de la comitiva, crema la teiera de la paret del campanar, en record de les lluminàries que assenyalaven els dies de festa. En el transcurs d’aquesta cerimònia religiosa té lloc un antic ritual: l’obertura de l’armari que conté la imatge del sant, tancat amb tres claus que custodien respectivament el prior, l’alcalde i –antany– el síndic de la comunitat de preveres. La cerimònia té un clar valor simbòlic pel que suposa d’acord entre els poders civil i eclesiàstic per a iniciar la celebració.

És clar que aquest costumari es genera força temps enrere, en una societat on la religió catòlica impregnava molts aspectes de la vida quotidiana i on les demostracions de religiositat col·lectiva eren indestriables de la festa. Una societat que s’organitzava en estaments representats en una celebració que volia ser la visualització d’un ordre social: el poder civil, el poder religiós i l’econòmic. Els diferents estaments participaven a la professó amb creus –capellans i frares– i imatges; amb les seves banderes i amb les seves demostracions festives: els gegants o la mulassa, municipals; els balls i danses, dels gremis.

Aquest món preindustrial, que els historiadors anomenen l’Antic Règim, deixa pas al segle XIX a un nou ordre de classes, en una societat industrialitzada, amb un canvi de mentalitats, on agafen força les idees que defensen la separació de poders entre l’Església i l’Estat i la llibertat de cultes, o que són contràries a la presència de la religió catòlica en la vida pública.

La nostra ciutat és, en aquest sentit, capdavantera d’aquesta nova manera d’entendre la societat. Amb fites certament significatives: el 26 de juny de 1869, Reus va abolir la festa de Sant Pere i la va substituir per la festa popular del 29 de juny, purament civil, conservant manifestacions com la tronada o la sortida dels gegants, però sense cap acte vinculat a la religió.

El costum de no anar a completes o a les professons de tota mena per part d’una part dels regidors –a cops, majoritari– va sovintejar, segons el moment polític, fins a la segona República. Tampoc hi van faltar els debats sobre si el municipi havia d’assistir a cap funció o aportar cap mena d’ajut als actes festius de caire religiós. o les tensions al carrer a l’entorn de la seva celebració.

En l’actualitat hem conservat els rituals de l’Antic Règim o recuperat en la forma els seguicis del segle XVIII, despullats de bona part dels significats que els van caracteritzar en el passat. Sant Pere és avui més una icona de la festa que un referent de religiositat col·lectiva. Avui com ahir, el seguici és un espectacle popular que mostra la vigència d’un món associatiu ara estructurat a l’entorn de conceptes com patrimoni i de voluntat de participació activa a la festa.

Tot plegat, però, és plenament respectable la posició d’aquells que fan de l’assistència a completes o a la professó un acte de devoció personal. O d’aquelles persones, membres del consistori, que consideren que les idees que mantenen –i representen, perquè al consistori s’hi arriba defensant un ideari polític– els porten, com van fer els avantpassats republicans en el càrrec, a no participar en cap acte religiós.

Hi ha persones que consideren que la representació en els actes històrics de la festa és institucional, pel damunt de posicionaments personals. I n’hi ha que diuen que no és el mateix anar a completes que sortir a la professó. El debat pot ser llarg i tenir molts matisos. El cert és que la ciutat té un conjunt de rituals festius que vénen de fa molts segles, amb uns orígens indubtablement arrelats a la religió, que avui formen part d’un patrimoni immaterial col·lectiu. Però també que Reus ha estat històricament referència del laïcisme, d’idees de transformació social i lliurepensament front a dogmes i tradicions inamovibles.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, les idees i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s