Regular el civisme o fomentar la convivència

A l’entorn de la polèmica ordenança de civisme de Reus que va aprovar, en l’anterior mandat, el govern municipal de CiU i PP, s’han desenvolupat des del primer moment debats que, de forma desigual, s’han barrejat davant l’opinió pública.

D’una part, el relacionat amb l’ús de l’espai públic. Si és veritat que cal regular determinats comportaments individuals que poden perjudicar els altres, també ho és que la via pública és un bé col·lectiu que no pot ser privatitzat sense mesura, on cal cercar l’equilibri entre interessos privats i públics, que no es pot criminalitzar la misèria i que la nostra cultura s’ha caracteritzat, des de temps immemorial, en fer del carrer un espai de relació, convivència, joc o festa. I també de conflicte. En aquest àmbit, el govern municipal ha seguit, com altres, la vella tàctica de prohibir moltes coses –a vegades, amb criteris gens precisos– i, a la pràctica, tolerar-les segons el moment i les persones implicades. Un exercici de doble moral que, només per posar un exemple, té una clara expressió en el consum d’alcohol en públic. O en el tractament que han rebut, en els últims anys, les activitats al carrer en funció de qui les organitzava.

De l’altra, el referent a l’ús d’indumentàries que oculten el rostre, dificultant la possibilitat d’identificar la persona a primera vista, com el nicab. Un debat enverinat, volgudament sobredimensionat, que s’ha emprat com a cortina de fum per a defugir altres problemàtiques i que ha obert la porta a la demagògia i als rumors adreçats a fomentar la malfiança vers els veïns de l’altra riba de la Mediterrània. A la fi, però, serà una normativa d’àmbit superior al municipal la que l’acabarà determinant.

La necessitat i la voluntat de poder comptar amb els carrers i places com a espai de lleure i cultura, o la crítica a la privatització de l’espai públic i al foment del consum com a únic argument, han mobilitzat contra l’ordenança entitats d’educació en el lleure, estudiants d’arquitectura, associacions culturals, organitzacions polítiques i juvenils…

La realitat és que tenim una normativa que, malgrat que afirma voler «preservar l’espai públic com a lloc de convivència, on totes les persones puguin desenvolupar en llibertat les seves activitats», fou elaborada sense participació i gens consensuada. Ha quedat clar que no n’hi ha prou amb prohibir, i menys fer-ho de forma indefinida o inaplicable. El govern continua amb la lletania queel text de l’ordenança és legal i innamobible. I potser, a partir de la nova composició del consistori, acabi revocada.

Derogar l’actual ordenança de civisme no és, però, cap objectiu final. D’una banda, perquè és evident que hi ha un seguit de normes respecte a les actuacions personals en l’àmbit públic que, per sentit comú, s’hauran de reubicar en la normativa municipal o comportaran una nova redacció. Però, sobretot, perquè és el moment de deixar de fomentar polèmiques que generen confrontació i començar a treballar, de veritat, en les polítiques per al foment de la convivència a l’espai públic.

Aquest és un repte de ciutat –de moltes ciutats– que va molt més enllà de fer llistats d’actuacions punibles, que exigeix reflexió i propostes en l’àmbit urbanístic, recursos per a l’adequació dels espais, impuls al coneixement i a l’intercanvi d’opinions, amb respecte però també amb crítica.

Cal obrir un debat, inclusiu i valent, sobre l’equilibri entre l’activitat comercial i l’associativa sense ànim de lucre, al nucli històric, sobre com impulsar l’ús de places arreu de la ciutat per a la realització d’activitats de tota mena; sobre espais de joc i punt de trobada i conversa, sobre llibertat d’expressió i dret a la discrepància, sobre creences personals i expressions públiques d’aquestes creences, sobre cultura i cultures.

I no és pas fàcil, perquè hi entra en joc el model de ciutat –de societat– que volem. Perquè, de ben segur, hi ha contradiccions i matisos. Perquè no hi ha solucions màgiques d’aquelles que agraden tant a alguns polítics.

El foment de la convivència ciutadana és una obligació que afecta al conjunt de les forces polítiques presents a l’Ajuntament. I que implica, i molt, a les persones i associacions que, en el dia a dia, treballen des del carrer o des d’equipaments, molts cops insuficients, en la potenciació d’aquesta convivència per mitjà d’activitats de tota mena. Regular el civisme o fomentar la convivència, heus ací la clau de volta.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s