Fotografies familiars i de grup

En aquests dies de nits d’insomni estiuenc, amb onades de calor gens suportables –personalment, m’adapto molt millor al fred–, em dedico a recuperar poc a poc les imatges d’un fons personal, domèstic, residual respecte a l’ús que he fet de la fotografia com a eina de treball en l’àmbit de la recerca etnològica. Cal dir que, al contrari d’altres persones, poques vegades m’he ocupat de desar per àlbums, dates o sèries aquestes fotografies –en paper i diapositiva– que avui més aviat constitueixen un poti-poti que abasta, aproximadament, des de la dècada de 1970 fins a l’arribada de la fotografia digital, amb el canvi de segle, que ha comportat un canvi radical en la forma d’emmagatzemar i, si es vol, catalogar el fons.

600

Al mateix temps, acabo de llegir l’article de Jordi Calafell, «La fotografia familiar com a font documental» (L’Avenç, 413, juny de 2015), que vol posar en valor la fotografia d’àmbit domèstic. Com hi apunta l’autor, «en general es tracta d’un tipus de fotografia que contribueix a enfortir els lligams interns del grup perquè els qui són representats són els mateixos que l’integren, encara que també poden formar-ne part fotografies que s’han originat durant les activitats específiques d’alguns dels seus membres o perquè provenen d’altres grups propers relacionats amb la família. Paradoxalment, havent-n’hi tanta, i tan accessible, en general no li atorguem cap valor com a font documental, fora d’iniciatives editorials i expositives més relacionades amb la nostàlgia que amb l’estudi».

Una apreciació que es reflecteix, per exemple, en les nombroses mostres casolanes de fotografies aplegades d’àlbums i les tòpiques caixes de sabates familiars que s’organitzen en moltes poblacions o en la publicació d’imatges en revistes locals i programes de festes, on l’esforç documental es centra, sobretot, en la identificació de les persones que hi apareixen.

Barranc dels Pèlags. Montsant

És clar que moltes d’aquestes imatges tenen, individualment, prou interès documental en la mesura que reflecteixen indumentàries, feines, tecnologies o festes d’un temps passat, encara que sigui recent.

Però no és menys important recordar, com bé apunta Jordi Calafell, que «per la seva abundància i varietat, la fotografia d’àmbit domèstic té un potencial evident com a font documental per assajar narracions històriques des d’un punt de vista sociològic i cultural, i allunyat dels centres de poder». L’autor reivindica la seva legitimació com a modalitat fotogràfica i els arxius com a institució idònia per a la seva conservació.

La colla de Taronjada Natural (1980)

Aplicant aquestes reflexions a les fotografies familiars i de grup –colles d’amics o companys de viatge– que aquests dies remeno, intueixo que hi ha discursos prou potents a elaborar, a banda dels components emocionals, per la capacitat de les imatges d’evocar moments, fer recordar persones o experiències viscudes. Històries personals i petites anècdotes que, en conjunt, basteixen un mosaic on es reflecteix allò que fou –si més no, en part– la societat reusenca en un temps de canvi.

Pirineu (1982)

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, memòria, patrimoni. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s