Torretes i moixigangues

La Moixiganga de Tarragona celebra el seu quinzè aniversari amb una exposició dedicada a les pràctiques folklòriques que comparteixen el fet d’enfilar-se uns sobre els altres, formant construccions humanes de diversa alçària i complexitat.

«Moixiganga, Valencians i Castells: 15 anys de la recuperació de la Moixiganga de Tarragona» vol situar aquesta manifestació festiva, comuna als seguicis de diverses poblacions, en el context d’un seguit de balls i danses que incorporen alguna mena de torres humanes, en l’àmbit català, però també en altres cultures que ens són molt properes, com els acròbates d’Agadir o de Tetuan, al Marroc, el dance aragonès de Tauste o els Danzantes y Zarragón, de Galve de Sorbe, a Guadalajara. Tot descrivint detalls d’aquestes construccions, el ball de la Pila al Pallars, les muixerangues valencianes o les moixigangues del Principat, la mostra apunta models i canvis en la tècnica. Amb observacions com que els braços en creu són la forma original del signe de coronament dels pinets o pilars, que conserva la muixeranga en les seves construccions i mostren algunes imatges i iconografies antigues dels castells. Ens parla també de les torretes del ball de valencians i de l’evolució cap els castells, quan els balladors deixen d’abraçar-se per agafar-se dels braços.

En l’anàlisi de l’evolució d’aquesta manifestació festiva, ben interessant és la reflexió sobre, com l’anomena, la «segona sacralització» del ball:

«La popularitat dels valencians era vista amb recel pels arquebisbes i les autoritats civils il·lustrades, les quals, a finals del segle XVIII intenten domesticar i recristianitzar les festes de Corpus. Les restriccions de l’expressió cultural i teatral afectaven el conjunt dels elements del seguici que precedien la part religiosa de les processons. Aquest marc historicocultural d’inspiració il·lustrada dóna lloc a la Moixiganga catalana, creada amb la voluntat de controlar les torretes cada cop més altes que a finals del segle XVIII aixecaven els balls de valencians.»

IMG_3970

Tal com he argumentat altres cops i coincideixo –La Moixiganga i la dansa de Mossèn Joan de Vic (Carrutxa, 2007)–, considero que les moixigangues de la Passió són resultat de la necessitat de supervivència d’una pràctica festiva front a la repressió de l’autoritat eclesiàstica vers els seguicis populars. Una visió que difereix radicalment de la d’alguns folkloristes, històrics o contemporanis, que han vist en la moixiganga sacralitzada, amb atxes i on l’acrobàcia perdia força davant el simbolisme de les construccions –representant escenes de la passió de Crist–, la directa pervivència dels antics misteris medievals.

És a partir d’aquesta sacralització que «els pilars o pinets es cristianitzen i deixen de ser senzilles acrobàcies o jocs d’equilibri per a passar a tenir un sentit espiritual, de devoció, a ser representacions en lloc de construccions» que la mostra descriu i relaciona en les diverses figures de muixerangues i moixigangues.

Tot plegat, l’exposició aporta una visió de conjunt en un exercici que descriu i vincula balls  de valencians i moixigangues, en un viatge que té anades i tornades, en la geografia i en els models, més complex que les visions massa lineals que s’han argumentat molts cops de torres i construccions com a mers antecedents dels actuals castells.

Després d’aquesta aproximació general, l’exposició parla evidentment de la història de la moixiganga tarragonina al segle XIX, les sortides documentades històricament i la recuperació d’aquesta manifestació festiva que va tornar a sortir per Santa Tecla l’any 2000. Descriu els dotze misteris que composen el ball i fa referència a algunes actuacions representatives de la colla en diferents localitats o l’organització, el 2009, de la Mostra de Folklore Viu, per a la qual va convidar diferents danses que porten un barret florit, tret que caracteritza la indumentària de la moixiganga tarragonina. També fa referència a algunes activitats que organitza l’entitat.

L’exposició, que es pot veure fins al 24 de setembre a la Casa de la Generalitat de Tarragona (seu dels Serveis Territorials de Cultura, c/ Major, 14), ofereix, més enllà de l’interès per la pròpia trajectòria de l’entitat, component indispensable en la que vol ser una mostra commemorativa, prou atractiu per a un públic més ampli, interessat en la història i l’evolució d’un seguit de pràctiques festives que avui, sens dubte, són components de referència en la cultura del país sencer.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s