La festa necessita senyals que mostrin la seva excepcionalitat. Un so potent, com el repic continuat de les campanes o l’esclat de la pólvora, constitueix un recurs eficient per anunciar el temps festiu. El so potent de la pólvora, a cops eixordador, contribueix a generar moments especials, a destacar instants que esdevenen clímax en el ritual, a construir espais de festa o ubicar el conjunt dels presents en aquest temps fora del temps quotidià.
Per aquesta raó, des d’antic i fins al present, l’ús de les armes de foc, amb salves, ha estat un recurs a bastament emprat per diferents cultures d’arreu del món per a tota mena de celebracions de la comunitat o familiars. Però també, des de fa segles, l’ús d’artificis pirotècnics pensats específicament per a les festes, com els mascles o morters, ha substituït el de les armes de foc en aquesta funció. Esclats sonors que poden indicar la sortida d’una professó o l’entrada d’una imatge a l’església, el pas per una plaça o la rebuda a les autoritats. Entre les diverses modalitats de pirotècnia festiva emprada per aquesta funció destaca, a Catalunya, la tronada.
A La pólvora com a senyal de festa. La tronada i els trabucaires d’Igualada amb mencions d’arreu dels Països Catalans, Daniel Vilarrúbias hi aporta una exhaustiva panoràmica de l’ús de la pólvora en les festes igualadines del segle XV a l’actualitat, amb notícies que fan referència a l’ús d’armes de foc i altres estris com el bursons, el 1597, o la referència explícita, de 1601, als «trebals de parar y desparar los mascles de ferro en la festa de Sant Ramon y Corpus». D’igual forma, apunta com, al segle XVI i la primera meitat del XVII, els trets d’arma eren habituals en el transcurs de les celebracions.
A més de descriure les festivitats en què apareix documentat l’ús d’armes de foc mascles o morters a Igualada, l’autor inclou referències a d’altres poblacions, destacant l’antiguitat de les notícies igualadines. I proposa diverses consideracions sobre com s’entenia una tronada abans del segle XVIII, com el fet que els mascles fossin disparats individualment –una pràctica que s’ha conservat en el present en algunes poblacions italianes– i no units per un regueró de pólvora, com es fa actualment a Reus. Una apreciació que comparteixo, tot i les dificultats de constatar, a partir de la documentació, l’evolució en la forma de disparar les tronades. També reflexiona sobre la propietat de les peces –municipals, de les parròquies o dels mateixos pirotècnics– i el significat simbòlic de les tronades en el context de les manifestacions de religiositat popular. L’itinerari històric arriba fins al segle XXI, amb la recuperació de la tronada amb morters, el 2010.
El treball inclou la descripció etnogràfica de la preparació de les tronades –a partir dels exemples d’Igualada, Reus o Benaixama– i s’endinsa en una classificació tipològica dels mascles, a partir dels exemplars estudiats per l’autor, que explicita el desconeixement sobre la procedència d’algunes peces, que poden abastar un territori molt ampli. Aquest és un camp on resta molt de camí a recórrer. Intueixo, a més, que fer el mapa de la presència de les tronades a les festes catalanes suposaria dibuixar el país sencer. En aquest sentit, cal apuntar que les notícies són molt abundants arreu, especialment amb l’aparició de la premsa impresa.
El llibre ens apropa també a l’aparició dels trabucaires d’Igualada «Els Voladors», el 2008, i els seus antecedents, tot considerant l’ús d’armes de foc en determinades festes i en celebracions familiars, molts cops conegudes per mitjà de la seva prohibició, i també la presència de trabucaires d’altres poblacions a Igualada.
Una reflexió final sobre la problemàtica i restrictiva legislació actual, i el sentit de la pólvora com a senyal festiu en l’actualitat, acaba amb la reivindicació que, en un futur no gaire llunyà, es visualitzi l’aportació que està fent Igualada al manteniment de les tradicions de pólvora festiva a Catalunya. Completen l’obra, una bona col·lecció d’imatges i un considerable recull de textos, habitual en els treballs de Daniel Vilarrúbias, que posa a l’abast dels especialistes les fonts documentals.
Daniel Vilarrúbias Cuadras
La pólvora com a senyal de festa
Igualada: Ajuntament i Institut Municipal de Cultura, 2015
La Teiera 