Herbes que tallen ferro

botanica2015

«Hi ha herbes que tallen el ferro. A Cardó, comarca del Baix Ebre, vaig trobar un pagès que em va jurar i perjurar que, una vegada que ell llaurava una feixa, una herba li havia tallat la rella. Diuen que d’aquestes herbes també n’hi ha a la muntanya de Montserrat; i no falta qui assegura que són molts els presos que han fugit de les presons tallant els ferros de les reixes amb alguna d’aquestes herbes.»

Ho explica Cels Gomis i Mestre a la seva Botànica popular catalana, que transcric de l’edició que s’ha fet enguany, en centenari de la seva mort. Basada en la revisió del text que el mateix autor va deixar acabada el 1909 –l’obra fou publicada per primer cop el 1891– l’edició de Sidillà incorpora referències comarcals i un índex de procedència dels materials aplegats. Amb il·lustracions de David Granato i un pròleg de qui signa aquest blog, aquesta nova edició posa a l’abast del públic una obra que no es trobava, després de l’edició que van fer el 1983 l’editorial Montblanc-Martín i el Centre Excursionista de Catalunya.

Publicar Botànica popular catalana és, com a consideració prèvia, fer també un homenatge a Cels Gomis i Serdañons, nét de l’autor, que va tenir cura de conservar i ordenar els materials del seu avi, centenars de notes escampades en retalls de paper reaprofitats, fulls amb col·leccions de textos folklòrics, escrits i esborranys d’articles i llibres, llibretes de camp on, entre anotacions de feina, apareixen corrandes i formes dialectals d’anomenar objectes quotidians… fou gràcies a la seva dedicació que van veure la llum obres com La Bruixa Catalana o edicions revisades de la Meteorologia popular o la que ara ens ocupa. I és gràcies a Cels Gomis i Serdañons que, en l’actualitat, l’Arxiu de Reus compta amb un fons cabdal per a conèixer i treballar l’obra de Cels Gomis i Mestre.

Botanica popular catalana és, com he comentat altres vegades, un recull de creences, dites, corrandes, endevinalles i altres materials folklòrics referents a les plantes. Gomis, que havia escrit articles i llibres sobre el món vegetal amb voluntat educativa i de divulgació científica, anota aquí la visió popular, la saviesa derivada de l’experiència o –no sense algun toc d’ironia– les preocupacions, com anomena determinades creences o supersticions dels catalans del seu temps.

Avui podem rellegir aquestes anotacions des de la curiositat o el divertiment de recordar antigues pràctiques o creences. També podem aprofitar el riquíssim bagatge que, com a Zoologia popular catalana –també publicada fa uns mesos per edicions Sidillà– té aquesta obra per a treballar la llengua. Podem copsar aquesta voluntat de l’autor de presentar, per mitjà de diferents recursos folklòrics, catalans i d’altres països, una visió del món que es tenia en el passat. I, a partir d’aquí, ens podem interrogar sobre la vigència en el present de les dites, tradicions i creences relacionades amb les plantes.

Perquè és clar, en una societat tecnològicament avançada com la nostra, prolifera l’ús de les herbes com a remei casolà o alternatiu, s’experimenta amb noves sensacions que aporten les plantes arribades de terres llunyanes, hi ha una indústria local, molts cops artesana, en creixement de productes cosmètics o licors, per esmentar dos exemples, basats en l’ús dels vegetals.

I, més enllà de les aplicacions pràctiques, també es mantenen velles creences i apareixen noves tradicions. Potser la nit de Sant Joan o la matinada del Divendres Sant han perdut força com a moments especialment indicats per anar acollir determinades plantes, però de ben segur que pouant en l’entorn trobareu ben vives pràctiques domèstiques on es barregen principis actius estudiats per la ciència i creences irracionals.

Tot plegat, llegir Botànica popular catalana és entretingut i molt recomanable. I us proposo venir a la presentació que, el proper dilluns 19 d’octubre –en el marc de les activitats que dediquem a commemorar el centenari de Cels Gomis i Mestre (1841-1915)– fem a Reus. Potser descobrirem que els catalans, a més segar cadenes amb la falç, també tenim herbes per tallar barrots. Prou falta fan.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, publicacions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s