Una petita història d’anarquistes

Un poble del Priorat, un país en guerra, el 1937. S’han col·lectivitzat béns i hi ha productes de menjar que no es produeixen al municipi i que no arriben en prou quantitat. Sota la vigilància dels milicians de la CNT, cada família pot recollir el que li pertoca segons les seves necessitats.

Dos homes discuteixen. Tots dos van armats i són anarquistes. De forma abraonada. L’un considera que no s’ha de donar cartilla a una dona, de la que era la família més rica del poble, propietària de bona part de les terres agrícoles del terme. El seu home ha fugit a França, o potser ja és amb el franquistes.

Un argumenta que no s’ho mereix. Que la dona i la seva família són els que han explotat als jornalers des de sempre. Que no és just que rebin el mateix tracte que les altres persones del poble, que han patit gana més d’una vegada per culpa seva.

L’altra li contesta que, amb la revolució, han desaparegut les classes i que , si tothom és igual, no hi ha motiu perquè el menjar no arribi a tothom per igual. I discuteixen fort.

A la fi, li donen la cartilla. I l’enfrontament no passa de ser un batussa dialèctica entre dues persones que fa anys que lluiten pels mateixos ideals.

Algú pot pensar, d’acord als estereotips habituals, que el primer era més anarquista que el segon. La trajectòria personal d’ambdós ho desmenteix. El segon era un militant de reconegut prestigi entre els seus companys. I la seva argumentació era del tot coherent amb el pensament de Bakunin:

«El socialisme emprendrà una guerra sense pietat contra els estaments socials, però no contra els homes. I un cop que aquests estaments hagin estat destruïts, la gent que els havia ocupat, ja desarmada i sense cap mitjà per actuar, esdevindrà innòcua i molt més feble que l’obrer més ignorant […] La revolució social, aleshores, no només els perdonarà, sinó que, després d’haver-los fet caure i despullar-los dels seus privilegis, els incorporarà de nou i, com a iguals, els hi dirà que es posin a treballar com els altres.»

A la fi, la conclusió no és tant si aquella família, abans rica i poderosa, va poder menjar poc o molt, com que  les revolucions no són ni tan lluminoses, ni tan fosques. I que els ideals no pressuposen exactament el comportament de les persones.

La història és prou real, com la vaig escoltar, però suposo que inevitablement adobada per la meva redacció. En altres pobles van passar coses ben diferents, segur. Prou n’he sentit explicar des de l’experiència viscuda.

La cita de Bakunin és, probablement, una mala traducció. L’he treta d’un llibre en castellà (Tácticas revolucionarias. Buenos Aires, Ed. Proyección, 1973) de la biblioteca de casa.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Una petita història d’anarquistes

  1. Sergi ha dit:

    Si en d’altres els mataven i així no calia donar-los menjar.
    Aquells revolucionaris tampoc eren tan purs i immaculats. No s’ha de mitificar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s