Els pastors i la música

pastorsmusica

Ramon Violant i Simorra
Els pastors i la música, i altres treballs sobre instruments musicals construïts per infants i per pastors.
Tremp: Editorial Garsineu i Ecomuseu de les Valls d’Àneu, 2015

Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 1903–Barcelona, 1956) és un dels gran referents de l’etnografia catalana. Investigador que va aplegar testimonis de la cultura material i immaterial d’un poble i que va descriure les formes de vida d’unes comunitats en el passat. Autodidacte, com altres estudiosos de la cultura popular del seu temps –Aureli Capmany o Joan Amades– sastre d’ofici, es traslladà a Barcelona el 1921, on va conèixer folkloristes de la seva època i començà a interessar-se per la cultura del seu territori d’origen, el Pirineu.

A la dècada de 1930 publica els seus primers treballs etnogràfics que ja reflecteixen, en el seu interès per la cultura material, en descriure els objectes sonors i el seu paper en la vida de les persones, des dels jocs infantils a l’ús que se’n fa en determinades tasques o en ritus de religiositat popular. N’és un bon exemple l’article «Recull folklòrico-etnogràfic de les valls del Flamisell» publicat al Butlletí del Club Muntanyenc Barcelona, el 1932.

Abans que folklorista català ho va ser de la seva terra, el Pallars. I en aquest marc, un dels oficis que més interessà a Violant, per la seva cabdal importància al territori, fou el de pastor. Bona part de la seva obra està dedicada al món pastoral. Aquest llibre reuneix, en facsímil, diversos textos de Ramon Violant sobre la música, els infants i els pastors. El perquè reunir en unes mateixes monografies la música de la canalla i la dels pastors obeeix tant a raons funcionals com simbòliques. D’una banda perquè la música infantil i pastoril sorgeix, en bona part, d’instruments fabricats amb els materials més a l’abast, presents a l’entorn. Però també perquè infants i pastors pertanyen a unes categories socials que, simbòlicament, es troben ubicades en el llindar de la comunitat. En formen part indiscutiblement, però alhora tenen unes característiques específiques que els separen del gruix de la comunitat. Els infants perquè es troben en curs d’esdevenir persones plenament considerades com a tals, els pastors perquè realitzen la seva tasca a l’exterior de la població, aïllats de la col·lectivitat durant més o menys temps, en sol·litud o acompanyats d’altres pastors, de la mateixa forma que els infants interaccionen amb altres de la mateixa categoria.

Ramon Violant, que pot pouar en els sus propis records, en l’experiència viscuda com a nen al Pallars i coneix prou bé pastors reals, homes de muntanya propers, que li expliquen les seves vivències, explora alhora en el significat mític dels personatges i en un imaginari encara present a la nostra societat, no defugint la interpretació màgica d’alguns costums sonors infantils i pastorals: la música dels pastors és eina de comunicació: amb les bèsties i amb la natura, o la divinitat, si es vol considerar.

Xiquets i pastors són per Violant, en aquest sentit, dipositaris de la més antiga tradició, entesa com a visió del món d’una societat preindustrial, agricola, ramadera i artesana, transmesa de generació en generació, que tot just es podia copsar, en els límits de la seva desaparició, a la societat catalana de la primera meitat del segle XX.

El seu treball etnogràfic permet un coneixement de tècniques i objectes que, en un nou context d’ús, poden ser reproduïts. En aquest sentit, cal no oblidar el valor pedagògic de l’obra de Violant. En el cas dels instruments infantils, per exemple, amb La Joguina tradicional construïda pels mateixos infants, publicada el 1996, a partir d’un text redactat entre juliol i agost de 1937.

Al segle XXI, en una societat que sembla haver abandonat totalment les antigues creences, però on la tecnologia segueix fabricant noves formes de pensament màgic i llegendes, on es generen nous rituals per satisfer antigues necessitats humanes, els acurats reculls etnogràfics de Ramon Violant i Simorra suggereixen noves possibilitats. Per a conèixer les formes de vida del passat i apropar-nos a les pràctiques culturals dels més joves de la comunitat o dels pastors, lluny d’idealitzacions romàntiques, però conscients que constitueixen una part d’un llegat, del nostre patrimoni cultural. Però també com a proposta per a la descoberta i l’experimentació: jugar a fer fer música amb els materials a l’abast, substituint potser la pela, el pinyol, la canya o l’escorça –tot i la facilitat amb que es poden trobar– per tubs i envasos producte d’una societat de consum que genera una enorme quantitat de residus que malda després per reciclar.

(Ressenya publicada a Caramella, núm.34, gener-juny 2016)

Nota: Aquesta publicació inclou «Etnografia i folklore. Pastors, infants i música», presentació a càrrec de Salvador Palomar i  recull, en edició facsímil, tres treballs de Ramon Violant i Simorra:

«Recull folklòrico-etnogràfic de les Valls del Flamisell», publicat al Butlletí del Club Muntanyenc Barcelonès, any II, 3ª sèrie, n. 11, setembre-octubre 1932.

«Instrumentos músicos de construcción infantil i pastoril en Cataluña», publicat a la Revista de Dialectologia y Tradiciones Populares. Tom X (1954).

Els pastors i la música. Barcelona: Editorial Barcino, 1953.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, publicacions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s