La canalla a la Festa Major

La Festa Major de Reus és antiga i jove. Ha conservat rituals, costums i manifestacions festives que venen de quatre segles enrere, una estructura ben definida pel que fa a la seqüència d’actes que conformen el seu nucli històric. Un fet que va possibilitar, a les últimes dècades del segle XX, la consolidació d’un model festiu basat en el seguici que recuperava, o reinterpretava, molts dels components de les celebracions anteriors al segle XIX i n’afegia d’altres.

Aquest ric patrimoni, recreat i consolidat, compta, però amb colles relativament joves. La continua celebració d’aniversaris de grups festius ens ho mostra.

A començaments de la dècada de 1980 van començar a reincorporar-se a la festa danses i, més endavant, figures festives. Però al mateix temps anava canviant substancialment l’estructura de les colles de portadors dels Gegants de la ciutat i dels Nanos. O el Ball de Diables deixava de ser, a la pràctica, una manifestació festiva de participació individual per esdevenir una colla associativa. En definitiva, la nostra festa combina l’antiguitat del model amb la joventut derivada de la profunda renovació de la festa en les últimes dècades.

Tot plegat ha portat, més d’una vegada, a reflexionar sobre el futur de la festa i, en particular, al paper de la canalla en la continuïtat dels grups que en formen part.

De bon començament, cal explicitar que els més petits de la comunitat són un factor clau en com es conserven o evolucionen moltes celebracions. En el cas de la nostra Festa Major, els prop de quatre-cents anys de sortides de gegants i mulassa en són bon exemple. Un dels factors que mou a la Vila a mantenir-los és el predicament que tenen entre la canalla, «que alegran al poble, encara que no sia sinó als minyons» que diu una acta del consell municipal de 1756. I que repeteixen a bastament molts textos dels segles XIX i XX parlant de la canalla que espera la sortida de la mulassa i els gegants per anar a seguir-los, menjant coca amb cireres, si fan referència a Corpus o Sant Pere.

Són també nombrosos els exemples de com la infantilització ha estat mostra de pèrdua d’importància d’aquestes manifestacions. Costums, o balls, que abans eren propis d’adults, de membres d’una confraria o de fadrins, i van acabar essent «cosa de canalla» abans de desaparèixer.

Finalment cal recordar que els més joves, com qualsevol altre grup social, han disposat dels seus espais i moments propis, de les seves pràctiques i rituals a la festa. La desaparició d’aquests—el cas de les fogueres de Sant Joan n’és un exemple— ha afectat negativament les celebracions. Entendre el paper dels petits com a simples reproductors de les pràctiques dels adults és un greu error.

Presentació de l’Àliga petita de Reus

La nostra societat, i la nostra festa, s’enfronta a nous reptes. Trencada moltes vegades la transmissió generacional —pot ser un sentit de la paraula tradició— de coneixements —molts cops, per raons de procedència familiar— la difusió de la festa i els seus continguts ha estat clau. Per mitjà de l’associacionisme cultural, l’escola o els mitjans de comunicació. El meu reconeixement al bon treball de moltes escoles de Reus que han sabut emprat la festa com a recurs de cohesió social, que van formant una generació que coneix molt millor la festa que les seves mares o pares, contribuint en definitiva a que les persones en sentim part d’una comunitat perquè aquesta celebra la seva festa. I la canalla arrossega els grans.

Alguns productes del marxandatge festiu han aportat també un component significatiu a l’arrelament simbòlic de la festa. S’han generat nous costums, com el conegut ritus de pas de deixar el xumet. Sense que això ens hagi de fer oblidar que més enllà d’aquesta identificació simbòlica dels més petits, cal treballar, i molt, perquè el desarrelament o la indiferència respecte a les festes ciutadanes no sigui molt present en bona part de la població. Cal no adormir-se en el moment actual.

En un context en que la festa se sustenta en l’associacionisme, ha estat habitual la creació, en molts indrets, de colles o grups infantils de balladors o portadors de les figures del bestiari. I, és clar, l’organització de seguicis infantils que surten al carrer en el dies de Festa Major. És ben clar que les colles infantils actuen com a escola, són pedrera de persones que hauran de portar gegants o dracs, o futures balladores de danses. El seguicis infantils són el futur, es diu. I pot ser veritat, però no és tota la veritat. Hi ha grups que renoven els seus components, o modifiquen la seva funció dins del col·lectiu, d’altra forma —el cas dels castellers, que incorporen persones de moltes edats, és ben clar— o bé, en el cas de Reus, dels Nanos, amb els portadors determinats per l’edat, fet que no exclou disposar de Nanos petits. De fet, els capgrossos han estat, arreu, figures sovint a càrrec de la canalla. D’altra banda —la Cucafera de Reus n’és un exemple— hi ha figures que han estat creades per als més joves, en aquest cas a partir de la iniciativa d’una escola.

 Seguici petit de Reus

Un dels símptomes que pot indicar l’evolució la festa pot ser l’aparició de nissagues festives. Molts grups han fet una renovació total d’edat entre la seva creació i l’actualitat, l’estol de cercoletes que han sortit aquest dissabte al carrer en són prova, però encara ha de passar un temps perquè trobem massa persones que puguin afirmar que són portadores d’un element festiu des de fa tres o quatre generacions, o que venen de tres o quatre generacions que formen part del nucli més actiu de la celebració. Sense que això suposi cap privilegi ni distinció. Benvingut tothom que s’incorpori en qualsevol moment a la festa. Només com a constatació que es passa d’una percepció de tradició basada en el coneixement històric i la seva difusió a una senzilla naturalitat de fer allò que s’ha viscut, trobant en cada moment de la història, les motivacions per a fer-ho. Perquè la festa canviarà, és clar, i renovarà continguts veient desaparèixer pràctiques i consolidar nous costums.

De festeres i festers de segona generació ja n’hi ha uns quants. La presentació de l’Àliga petita, aquest dissabte, al Mercadal ho ha deixat ben clar, però trobaríem força exemples, alguns a la mateixa entitat, el Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals, que fa ballar les àligues i els cavallets, però igualment en altres grups festius.

Alhora que noves generacions d’experts —en conec uns quants de molt joves— continuaran recordant i, de ben segur, ampliant el coneixement històric i reflexionant sobre el futur de la festa.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s