El foc més quotidià

Aquest estiu estem fent recerca i activitats de divulgació sobre el foc a la cultura popular. Durant anys ens hem apropat molts cops a la cultura del foc en el seu vessant més simbòlic i festiu, a les fogueres d’hivern o de la nit de Sant Joan, a la pirotècnia o als grups de foc, diables i bestiari.

Ara, però, estem treballant sobre el foc més quotidià, l’emprat en el passat com a font d’energia bàsica per a obtenir escalfor, cuinar o il·luminar les cases i els carrers. Ho fem quan a la memòria encara resten noms d’estris i atuells vinculats al foc a terra o a la preparació dels aliments que avui ja no es fan servir, quan l’obtenció del foc és senzilla i en un moment en què ha estat pràcticament desplaçat de l’àmbit domèstic.

focterramargalef

Foc a terra en una casa de Margalef de Montsant

Ens hi motiva la riquesa patrimonial que s’evidencia en el lèxic, en la cultura material, en els oficis més directament vinculats al foc, però també en el conjunt de costums i creences que vinculaven, en el passat, foc i vida quotidiana. Però també la necessitat de reflexionar, des del present, sobre els canvis de percepció respecte al foc a la nostra societat. El foc és, efectivament, copsat com un risc, com un perill i, molts cops, en el seu vessant més destructor. Alguna persona, en arribar a fer una xerrada, em comentava que potser parlar de foc, prop de Montsant, no és el tema més adequat en un estiu sec com aquest…

El foc és l’amenaça sobre l’entorn natural que motiva el tancament d’espais de muntanya, a l’estiu, davant el risc d’incendi. S’oblida, tanmateix, la funció cabdal del foc en la configuració del territori humanitzat, el seu paper en les pràctiques agrícoles i en la ramaderia. La visió del foc s’associa moltes vegades a la catàstrofe, a la guerra. El foc més carregat de simbolisme, dels ciris i atxes de vent, és substituït per la llum basada en l’electricitat. Les fogueres festives es regulen amb criteris on compta ben poc la seva funció social. I, alhora, la crema de contenidors de brossa esdevé senyal de revolta o, simplement, patologia —el cas de Reus n’és un bon exemple— difícil d’interpretar.

20160811cabassers

Presentació a Cabassers

En una societat en què la seguretat esdevé paradigma de norma, on massa cops s’aposta més per la prohibició que per la pedagogia, el coneixement de segles —o mil·lennis— de convivència humana amb el foc també ens pot ser útil per a treballar el present.

Treballar des de la proximitat —aquest estiu, en col·laboració amb el Parc Natural de Montsant— ens ajuda, també i un cop més, a entendre la riquesa cultural que palesa explicar fets i pràctiques que, en bona part, són universals a partir de les particularitats locals, costums generals que presenten diferències en els nom i en les formes. Es tracta, com altres vegades, d’un treball que compta i necessita de moltes complicitats: per a entrar a les cases i documentar gràficament llars i estris, per a aplegar mots i creences, per a conèixer tècniques i copsar mentalitats.

20160722vilellalta

Presentació a la Vilella Alta

Per tant, amb altres persones de l’associació, estem treballant sobre el foc a la cultura popular en un projecte que vol complementar l’aproximació al foc festiu, que, d’altra banda, serà objecte de les nostres activitats l’any proper.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, patrimoni i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El foc més quotidià

  1. Antonieta Prats ha dit:

    Quan he vist la fotografia de l’illa d’aram penjada a la fumera, m’ha vingut el record de la que hi havia a casa dels meus avis, a Castelldans. Quantes vetllades al voltant d’aquell foc! Allí s’hi fregien les orelletes, si coïa el “mandongo”, si feia sabó, es posaven al bany maria els pots de conserva i també s’escaldava la roba quan es feia la bugada. Llàstima que no recordo el nom de cap estri, però sí les estones que vaig passar mirant el foc les tardes d’hivern mentre els grans enraonaven de coses que no m’interessaven. Gràcies per recordar-m’ho. Feu molt bona feina!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s