El foc del cel: llamps i pedres de llamp

Totes les cultures compten amb els seus mites sobre els orígens del foc. A la nostra, el foc s’associa al cel i a l’infern. El llamp és l’esclat imparable que porta el foc del cel a la terra. Encara avui, els llamps són causa de no pocs incendis al bosc, i fou possiblement amb el llamp que la humanitat entrà en contacte amb el foc i va descobrir la seva utilitat.

El llamp és la manifestació del poder diví, una creença prou vigent al llarg de la història que encara hom troba reflectida en la tradició oral.

«Ho explicava la mare, que el dia de la festa major hi havia anat un capellà a predicar, foraster, que per lo general sempre feien venir a un de foraster a predicar. I diu que els hi va dir: —En aquest poble hi ha una casa que té un passat bastant fosc, no? I los hi cauran tres càstigs de Déu: lo primer, los hi caurà un llamp; lo segon, que se’ls moriran totes les bèsties que tenien a casa. I el tercer, que s’acabaria la generació.»

Per a la nostra informant, de Bellmunt del Priorat (el 2004), això va passar a Garcia fa molts anys, però deien que el capellà va encertar la desgràcia d’una casa i que ni ell mateix recordava haver fet aquesta mena de profecia.

«I els hi va caure un llamp. I encabat se’ls hi va morir un gat, un gos, tots los animals, un passarell que tenien, tot. I últimament, lo fill que tenien, que estava a punt de casà’s li va venir, diu que no podia anar de ventre, que era lo miserere, que en deien abans, que ara en diuen la pendis.»

Protegir-se del llamp, doncs, ha estat una preocupació en tot temps que ha motivat pràctiques parareligioses, amb oracions a sant Marc, santa Bàrbara o al nom de Jesús i creences com les pedres de llamp.

«I com a extensió, sense cap mena de dubte, del culte a la pedra, també foren objecte de veneració les destrals de pedra prehistòriques. Pedres del llamp, les anomenaven al Camp i a la Conca, perquè creien que les duien els llamps en produir-se. Per això, els pagesos, quan en trobaven alguna pel camp o allà on fos, solien guardar-la sota la teulada o bé a la lleixa de la xemeneia de la llar, per tal que els guardés la casa del llamp.»

Ramon Violant i Simorra, Etnografia de Reus i la seva comarca (1959)

pedresllamp

Pedres considerades «de llamp» en una casa d’Albarca

Quan hom trobava una pedra polida o treballada, la considerava una pedra de llamp —el senyal que resta allí on n’ha caigut un— i com que la creença era que on havia caigut un llamp no en podia caure un altre, s’emprava com a escut, posant-la sota la teulada, a la xemeneia o a la porta d’una barraca de tros. La creença era comuna arreu del país. Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841–Barcelona, 1915) ho explicava així a Meteorologia i agricultura populars (1888):

«En tots els temps, des de la infantesa de la humanitat fins avui, en què aquesta creu trobar-se ja en un estat de complet desenvolupament, el llamp ha estat un dels fenòmens naturals més temuts per l’home. Considerat aquest meteor com el més terrible de les manifestacions del poder i de la ira dels déus, tots els pobles han tractat de sostreure’s a la seva malèfica influència ja per mitjà de talismans, ja per mitjà de pregàries.
[…] Tothom sap que el llamp ha estat i és encara considerat per la quasi totalitat dels nostres pagesos com un cos material i tangible. No hi ha ningú que no hagi sentit parlar de les pedres de llamp, aquestes pedres tallants o punxants colgades a terra que la gent del camp creu que són llamps soterrats, preocupació que no és exclusiva d’ells, puix que és tan generalment estesa que no hi ha cap nació d’Europa on no es trobi profundament arrelada. Els que estan al corrent dels avançaments fets en els estudis prehistòrics saben perfectament que aquestes pedres no són altra cosa que les eines usades per l’home primitiu.»

S’explicava que les pedres de llamp, en arribar a terra, s’enfonsaven set canes i després anaven emergint, a cana per any, fins arribar a la superfície. Si se sabia on havia caigut un llamp, doncs, només calia esperar un temps per localitzar-la, però és clar que la majoria es trobaven de forma casual, llaurant o treballant al camp. També es diu que un procediment per a saber si una pedra és o no és o no és una pedra de llamp és lligar-la a un cordill i posar-la al foc: si el cordill no es crema, aquesta és una pedra de llamp.

Malgrat que el llamp és considerat molts cops una manifestació de la voluntat divina, especialment com a instrument de càstig, també es relaciona amb el diable i els seus aliats. És prou coneguda la creença en el poder de les bruixes per a provocar les tempestes. També hi havia qui considerava que les pedres de llamp eren fabricades per les bruixes i llençades per aquestes quan obraven una pedregada. Per això una pedra d’aquestes, posada sota la teulada, a la finestra o al fumeral, defensava la casa contra l’embruixament.

 

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s