Aquests dies s’ha recordat força l’acte de Sant Boi i menys el final de la Marxa de la Llibertat, una mobilització popular que es va construir a partir de moltes iniciatives local autogestionades, connectades més per una voluntat comuna de fer visible la reivindicació de llibertat i un lema comú que per una estructura organitzativa. I que les forces repressives van tenir bona cura d’amplificar, fent evident amb la seva presència i l’intent d’evitar el seu pas, que alguna cosa excepcional passava.
Una mobilització amb poc marxandatge, que en diem ara, moltes samarretes i moltíssimes enganxines. Ignorada pels mitjans o tot just presentada com a incidentes de orden público. Molt diferent de les grans mobilitzacions actuals, amb molts més recursos tecnològics i força més teatralitzades. Aleshores no esperàvem el pas de l’helicòpter, ans al contrari.
La marxa acabà en un Poblet bloquejat el 12 de setembre. El mateix diumenge, a Montblanc, també ocupat, i a Tarragona —on ens va tocar córrer força– hi va haver manifestacions.
No us explicaré anècdotes. Només recordar i reivindicar el valor d’una mobilització popular que per alguns polítics fa de mal recordar. Sobretot perquè fou descentralitzada de veritat adaptant-se, en cada lloc, en funció de cada grup de persones, associació i col·lectiu que hi donava suport, i de la situació de repressió que hi havia.
