Recordant els difunts

Comença el novembre i la tradició o la creença afirmen que és un moment de l’any en què s’obren les portes del més enllà, de l’altre món, i aquells que un dia van viure físicament a la terra es fan presents entre nosaltres. Que, per això, cal reunir-se en família i recordar els difunts col·lectivament, menjant productes del temps, fer ofrenes, posar flors a les tombes o encendre una espelma, potser davant la seva fotografia, o al costat de la finestra, perquè així la llum els guiarà en el seu camí. I que, d’aquesta forma, els avantpassats —satisfets per la continuïtat del llinatge familiar o de la comunitat on van viure— atorgaran la seva protecció als vius o, potser, serà el record dels que ja no hi són, el que inspirarà o guiarà les accions d’aquells que avui són damunt la terra.

Són creences i pràctiques ben comunes a moltes societats, més enllà de les històries de fantasmes i altres entreteniments. Hi podeu afegir, segons les creences religioses o la tradició cultural de cada indret, les pregàries corresponents —a casa nostra, fou el rosari en família, tot menjant castanyes i panellets— o el costumari festiu d’àpats i música als cementiris, en altres llocs.

20161101albarca01

Es pot creure en la resurrecció final, el paradís immediat, en la reencarnació o la negació de qualsevol forma d’existència més enllà de l’extinció física. O en altres nivells d’existència, més enllà de la materialitat. Però d’una o altra forma, el valor del record dels que ens han precedit ha estat sempre important.

Un record, a vegades, colpit per la incertesa, per no tenir un lloc de referència on expressar el sentiment. Com en el cas de les persones desaparegudes a la guerra o per la repressió.

Pensava en aquestes coses mentre passejava pel petit cementiri d’Albarca, un lloc on no hi tinc enterrat cap familiar directe, però on hi ha diverses persones que he conegut en vida, o indirectament, per mitjà dels testimonis orals d’altres persones que en la seva majoria, també són mortes. Un record per als avantpassats d’una comunitat que el temps ha transformat totalment en la seva forma de viure.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, personal i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s