El Carnaval de fa cent anys, per exemple

La imatge dels antics carnavals reusencs que ha restat en la memòria és la dels grans carnavals, els de les desfilades multitudinàries i les carrosses espectaculars, del rei Carnestoltes i el seu sèquit i del cap de dol al saló noble del Palau Bofarull. Imatge que s’ha vist potenciada, en els darrers anys, per la divulgació de moltes fotografies de les grans cavalcades, les danses al Mercadal o les disfresses que llueixen les parelles en retrats d’estudi. Una visió de la festa que en els els últims quaranta anys ha volgut, si més no, recrear l’actual model de celebració.

El cert, però, és que de grans Carnavals, abans de la Guerra Civil només n’hi va haver tres: el de 1908, el de 1916 i el de 1919. Foren, de ben segur, les festes que encara podrien recordar els més grans quan el nostre actual carnaval va retornar al carrer i les qe es poden veure en la pràctica totalitat de fotografies que es conserven. Una imatge esbiaxada, sens dubte, perquè les fotografies només mostren una part de la festa, la més lluïda.

Les notícies a la premsa tampoc reflecteixen tot el que passava: una mascarada, una acció teatral, individual o en grup, de caire satíric no era —ni és— notícia si no provoca alguna mena de conflicte. No trobarem gaires descripcions de mascarots, ni de disfresses. I malgrat tot, la lectura dels diversos periódics, de diferent signe ideològic, que es publicaven a Reus, ens aporta alguns elements per intentar imaginar-nos com era la festa.

El carnaval de fa cent anys, el de 1917, per exemple. Fou un carnaval menor, a diferència de l’any anterior. Un fet, però, que cal tenir en compte —i que el diferencia notablement dels carnavals actuals— és l’ambient de carrer: des de finals de gener hom podia trobar, sobretot els dissabtes i els diumenges, persones disfressades que anaven als balls organitzats per les societats i els cafès, com el Novelty, ubicat a la plaça de Catalunya. Els anunciaven el Círculo Republicano i el Círcol dels senyors. El 28 de gener es van fer el primers ballsde màscares al Foment i a la Palma. També començà l’Olimpo.

I amb les disfresses que anaven als balls comencen a sortir els mascarots. El 4 de febrer surt una comparsa que publica un ban carnavalesc, un recurs habitual de sàtira en les nostres festes. Un fet que no agrada a les autoritats municipals que manifesten la seva voluntat de prohibir «la circulación de mascaradas y mascarones montados en desvencijados y grotescos carros que vayan a pregonar bandos carnavalescos, por considerar dichos bandos y las desarrapadas comparsas impropias de una población culta.»

la-palma1917

El temps no va acompanyar massa. A començaments de febrer, va ploure i nevar a la comarca i «por lo que respecta a Reus, hacía treinta años que no se había visto nada igual». Però de balls de saló no en van faltar, ans al contrari. El mateix dijous gras, dia 15, fou «lluvioso y desapacible» i no es va veure gaire canalla disfressada pels carrers, un costum habitual. «Por ser jueves lardero, la mayoría de sociedades políticas y recreativas, celebraron bailes de máscaras.»

Els balls dels carnavals reusenc ens han deixat un ric patrimoni material de targetes i invitacions als diferents esdeveniments. Impremtes locals com la Fleca o la de Ferrando disposaven de models artísticament treballats, de sèrie o fets expressament, que personalitzaven per a cada societat.

El diumenge de Carnaval, l’Hotel de Londres oferia un menú amb plats amb nom sospitosament humorístic. El Cafè de Paris també oferia sopars-espectacle. Al carrer hi havia màscares i mascarots —la premsa sol diferenciar entre les disfresses de lluïment i les més senzilles— i canalla disfressada. A la tarda, la banda del regiment de Galícia, contractada pel Círcol, va oferir un concert públic a la plaça de Prim. A més de la banda municipal, era comú llogar bandes militars, com les del regiments de Luchana i Almansa, aquell any, per als balls. També va sortir, com a mínim una ronda o estudiantina a cantar pels carrers.

El darrer dia del Carnaval, el Círcol va programar un ball de màscares a la tarda al Teatre Circ —n’havia fet altres d’infantils en aquest horari i avisà que era per als adults—, a la Palma n’hi hagué a la tarda i a la nit. També van fer l’últim ball a Foment i a l’Olimpo, tots fins ben entrada la matinada. A l’Olimpo preparaven l’enterro del Carnestoltes, no ens consta però com va ser.

crepubradical1917

L’animació, diuen, va ser menor que altres anys ja que es va treballar en alguns establiments.

«Ayer tarde la gente lanzóse a la calle, ávida de jolgorio y a disfrutar de las delicias de la fiesta. Las máscaras fueron pocas y estas se reducieron a unas pocas muchachas y muchachos que lucieron disfraces del mismo corte y visualidad de todos los años.»

I les Gemanetes de la Caritat oferien a les persones que tenien acollides un àpat extraordinari, amb menjablanc —aportat per un regidor— de postres. Acabat el Carnaval es va celebrar, el primer diumenge de Quaresma, com era costum, el ball de la Pinyata. I com era i és costum, i més en un any menys reexit que altres, hi hagué qui pronosticà la fi de la festa:

«Cada año que pasa se aumenta el desprestigio y decadencia de las fiestas de máscaras que estuvieron en auge durante una época en que el atraso del pueblo se hallaba en armonía con la calidad de la diversión.[…] Aunque en diferentes ocasiones se ha tratado de rodear el Carnaval de determinados alicientes artísticos, nada lograron los que tal fin se propusieron.
La podredumbre moral de esta fiesta pagana se revela por todas partes y la muerte será el final de esta batalla que se ha entablado entre la antigua corrupción social y el espíritu reflexivo y moralizador de los modernos tiempos.»

Tradició condemnada a desaparèixer, deien. «El disfraz era para muchos un intervalo en la vida de hipocresia y recato a que le obligaban las circunstancias, hoy que se vive con una libertad más amplia y que no es necesario recatarse para hacer cada ciudadano su voluntad, el Carnaval va perdiendo su verdadera finalidad y así anda de capa caída, hasta que desaparezca totalmente.»

I malgrat tot, amb grans i petits carnavals, la festa continuà fins que la guerra la va impedir i el franquisme la va prohibir, per retornar després. I és que, com s’ha afirmat sovint, el carnaval és mort, però ressuscita cada cop que és necessari.

(Totes les informacions són procedents del buidat de la premsa reusenca de 1917, especialment del Diario de Reus, Las Circunstancias i Foment)

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s