Notes sobre el patrimoni festiu immaterial

S’han fet molts debats i s’ha escrit força sobre el concepte de patrimoni. El patrimoni material, moble o immoble, pot perviure més enllà de la funció per al qual fou creat. És clar que un castell pot mantenir el seu valor patrimonial malgrat no serveixi per a vigilar cap frontera. I que pot ser admirat per la seva arquitectura fins i tot sense conèixer el seu paper en la història del territori. O que una imatge religiosa pot tenir un valor artístic independent de les creences que representa. O que podem considerar com a peça d’art una màscara ritual sense conèixer la cultura que la va produir. No he d’afegir, en aquest breu apunt, gaire cosa.

Amb el patrimoni immaterial aquestes reflexions s’emboliquen una mica més. La immaterialitat radica en la pràctica cultural o festiva concreta? O bé en la seva vinculació a una comunitat determinada, a unes creences, a unes necessitats o a les formes de vida d’unes generacions, en un moment històric concret?

Tenint en compte que les persones som efímeres, que les comunitats es transformen a vegades només amb un canvi generacional, o que les necessitats d’un grup humà es poden modificar en un temps relativament breu, considero que allò que considerem valors immaterials d’una manifestació cultural està subjecte a una constant transformació. En definitiva que el concepte de patrimoni immaterial és tan dinàmic que considerar «objectes de patrimoni immaterial» pot arribar a ser un oxímoron, si no es fa comptant amb la caducitat de la catalogació.

Faig aquestes reflexions mentre observo una festa que fa ben pocs anys no dubtava en presentar com a exemple de generació de patrimoni i de referent d’identitat col·lectiva per a una comunitat local i que avui em sembla, en bona part, una proposta d’oferta lúdica, seguint un model estàndard, que conserva això sí el nom i la pràctica que li atorga singularitat, però perdent molts component de vinculació —intangibles, potser, per al públic foraster— al conjunt de la població.

I faig aquest apunt sense lamentacions ni estrips. Ans al contrari, puc pensar que aquesta transformació sobtada era una possible sortida a una inevitable necessitat de canvi, probablement derivada del relleu generacional. I que aquesta nova etapa pot generar percepcions diferents. Només afirmo que el factor patrimonial —immaterial— que descrivia fa uns anys, avui ja no hi és en bona part. Potser en sorgirà un altre.

És evident que una tonada, una cançó, una dansa, poden perviure —com l’edifici o l’estàtua— més enllà de la pèrdua de la seva funció en un moment donat i, àdhuc, desvinculades de la comunitat humana que les va generar. Són objectes d’una cultura immaterial que poden ser valorats per la seva estètica o adquirir un nou paper a la societat. Ens cal, però, ser-ne conscients.

En tot cas, el patrimoni més immaterial és el coneixement.

Ps. Reflexions, en veu alta i a partir de notes de camp, sobre el patrimoni festiu immaterial, subjectes a debat i a revisió.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s