Costums de maig

El mes de maig és farcit de celebracions vinculades a l’esclat de la primavera. Una pràctica ben coneguda arreu d’Europa era l’Arbre de Maig: un pi, pollancre, àlber… ben alt, despullat de totes les seves branques, excepte les de la part superior. L’anaven a tallar —moltes vegades d’amagat i sense comptar amb l’autorització del seu propietari— els fadrins, que el plantaven al mig d’una plaça. Tot i que el costum ha desaparegut en moltes poblacions, encara resten nombrosos exemples i, en últims anys, s’ha recuperat en diversos llocs. S’acostumava a plantar la nit del 30 d’abril al primer de maig, tot i que, segons el costum, hi ha llocs en que es fa en altres moments del mes. També, en diferents indrets de la Península Ibèrica, aquesta nit es canten els mayos, cançons de ronda i de festeig, costum semblant a les nostres caramelles.

maioplantat

L’Arbre de Maig a Igualada (foto: Daniel Vilarrúbias)

La festa de la santa creu o la Creu de Maig podria considerar-se, en certa forma, com la cristianització de l’Arbre de Maig. Al País Valencià i en altres indrets de l’estat, es basteixen creus guarnides de flors i altres elements vegetals. A la ciutat de València es celebra un concurs de creus fetes de flors naturals i seques.

La diada, el 3 de maig, commemora la troballa de les restes de la veritable creu on fou crucificat Crist per part de santa Helena, en el seu pelegrinatge a Jerusalem. Un costum ben comú havia estat la benedicció dels termes des de llocs alts: el campanar de l’església o un turó proper a la població, amb la finalitat de protegir les collites de la meteorologia adversa. Com explica Josefina Roma al Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja:

«Es tracta d’una festa de plenitud i fertilitat que al mateix temps té virtuts profilàctiques. La Santa Creu cristianitza l’aixis mundi , que es porta al llarg del terme per beneir-ne totes les partides. Aquesta benedicció del terme no exclou el recinte urbà: fins a començaments de segle era corrent en molts pobles l’erecció d’altarets particulars a tots els carrers, amb nenes adornades amb llaços i flors , a les portes de les cases o als llocs tradicionalment establers. Era una manera de santificar i protegir tots els racons del poble, alhora que s’enaltia també l’exultant primavera. Lligada encara amb aquesta benedicció del terme, hi havia encara la tradició de confegir creuetes de fusta que, un cop beneïdes, eren enterrades o escampades pels camps i que quan es trobaven en el moment de la sega, eren motiu de celebració».

jubileusiurana

Professó al castell de Siurana

Aquest mateix simbolisme d’invocar la protecció celestial contra les pedregades, demanant la pluja en el moment oportú, és ben present en diversos aplecs i romiatges que es fan a les ermites o, per exemple, en la benedicció que es fa des del punt més alt del castell de la població prioratina de Siurana, la tarda del Jubileu —el 9 de maig— diada de pelegrinatge a Santa Maria, popularment anomenada la marededéu de l’aigua, que es venera a l’església parroquial.

platcaptamaig

Plat emprat per a la capta de la Creu de Maig

El dia de la Creu de Maig s’acostumaven a fer captes infantils. La canalla anava pel veïnat a demanar «un dineret per la santa creu», una pràctica que, a finals del segle XIX, fou objecte de prohibició municipal en diverses ciutats de l’estat per considerar-la vergonyant. Seguint el costum general, la família m’explica que —a Tarragona, a mitjan segle XX— les xiquetes preparaven un plateret de vidre, ple de pètals de rosa i anaven a les cases dels veïns a captar, tot dient:

I vostè, senyora Rosa,
que té la cara tan hermosa,
no té res per la santa Creu?

I vostè, senyor galant,
que té la cara de diamant,
no té res per la santa Creu?

Els hi donaven monedes de poc valor, «calderilla» que en caure al plat quedaven amagades entre els pètals de rosa.

captacreumaig1920

La capta de la creu de Maig. Fotografia publicada a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa, 1920

A finals del segle XIX, aquest costum va ser objecte de prohibició en algunes ciutats de l’estat, com Madrid.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s