Infants, festa i festa infantil

Recentment l’anunci d’una suposada tronada infantil a Reus —no hi ha tronades infantils, aquestes les preparen els professionals pirotècnics i poden ser curtes o llargues, però són tronades per a tothom— ha estat motiu de debat aquest dies. A la fi, després d’una reunió entre el consistori i la comissió de protocol del propi ajuntament, la proposta s’ha desestimat.

Pertoca, més enllà d’aquest fet anecdòtic, reflexionar d’una forma més general, sobre el paper dels més petits a la festa. Però el tema, ben interessant, té massa extensió com per tractar-lo en una sol article. Ja n’he parlat altres vegades. Amb tot, intentaré apuntar algunes notes sobre l’estreta, però especial, vinculació entre els infants i el món festiu.

preparadescorrefoc

De bon començament, afirmar que sempre han existit festes de caire infantil, o millor, costums festius infantils dins el conjunt de celebracions de la comunitat. Els exemples són molt nombrosos: les captes dels petits, característiques de les festes d’hivern —període tradicionalment associat a la inversió de papers dins la societat— o costums com el bisbetó, per posar un cas evident. L’anar a esperar el Reis amb torxes d’espígol o fanalets, o anar a beneir els rams i passar carraus per setmana santa. I les cucanyes infantils a les festes majors i de barri o l’anar a seguir els gegants menjant, a Reus, coca amb cireres… la llista podria ser molt més llarga.

La participació dels infants a la festa, però, no es limita a reproduir —imitar— allò que fan els adults. Bona part de costums infantils tradicionals, tinguin major o menor coincidència amb les pràctiques dels adults, tenen personalitat pròpia i s’adrecen al sector de població que els correspon. Els adults tenen el seu paper, com a receptors, acompanyants o constructors dels elements que formen part de la festa infantil.

La festa és aprenentatge, territori educatiu on es transmeten costums, tècniques i creences, que vincula la relació entre adults i infants, com ho fa amb el conjunt de la comunitat. L’exemple de la nit de Sant Joan amb l’ús de la pirotècnia seria un exemple tòpic, però són molts els moments en que els grans acompanyen als petits i els introdueixen a les pràctiques festives. Alhora, la transgressió és un component consubstancial a la festa i no són pocs els costums infantils que han generat maldecaps als adults.

La festa és ritus de pas. Fer determinades accions a la festa, assumir un paper, implica un canvi en la posició de la persona respecte a la societat. Fa anys que vaig escriure —al llibre sobre la Festa Major— com el fet d’anar a veure sol la tronada del migdia de Sant Pere, va representar una fita que deixà empremta en el meu record. Des de les neotradicions com abandonar el xumet oferint-lo a un gegant o a una figura del bestiari festiu, fins a les festes que correspon organitzar als fadrins —ara, als quintos i les quintes— que tanquen el cicle de la infància i la primera joventut, també podríem esmentar exemples de com la froma de participar en la festa assenyala canvis d’estadi personals.

La nostra societat ha capgirat moltes percepcions respecte el paper de la canalla en vida col·lectiva i en la festa. Així s’estableixen un seguit de mesures de protecció que afecten els menors que poden limitar el que havia estat el seu paper històric a la festa. D’altra banda, massa sovint es tendeix a considerar als infants com a petits adults —només cal observar la publicitat— potencials consumidors en defintiva d’uns productes adreçats a ells però que, en definitiva, impliquen als grans. L’activitat diària dels petits està cada cop més programada. I encara es podrien apuntar molts altres factors, que poden també influir en l’àmbit festiu, com la extraordinària difusió dels mitjans de captació d’imatges digitals.

A la ciutat, els carrers i les places han deixat de ser el territori natural de la canalla, que s’ha de refugiar en els parcs habilitats a l’efecte —a tall de reserves ecoculturals— i l’activitat espontània dels xiquets i xiquetes en la societat tradicional xoca amb normatives i prohibicions: de les fogueres del 23 de juny al joc diari a pilota o l’enxarranca. Avui a les ciutats, a la canalla, per jugar al carrer, li cal passar molts cops pel moviment associatiu —d’educació en el lleure— i a prou feines. I per participar a la festa, molts cops, també, encara que afortunadament no sempre en totes les celebracions.

En aquest context, moltes vegades, la festa infantil es mou entre l’espai programat per a la participació dels més joves i l’espectacle per als adults. I no sempre en equilibri.

Sobre si la generació de versions infantils és la millor garantia per a la pervivència o la preservació del continuïtat de la festa —conceptes que, segons com, em fan por, les festes són dinàmiques, evolucionen i també minven— ja n’he parlat altres cops: no m’ho crec en absolut. I massa vegades, l’espectacle dels petits fent de grans condiciona, més que afavoreix, el que podria ser la lliure expressió de la canalla fent la seva festa. No és el mateix jugar a fer el que fan els adults que haver de reproduir, més o menys mimèticament, el que fan els adults.

Històricament, el pas de moltes manifestacions festives a l’àmbit infantil ha estat indicador de decadència o un senyal previ a la seva desaparició. En el món tradicional, molts rituals o pràctiques passaven a ser cosa de canalla quan havien perdut el seu significat pels adults. Evidentment, en el context actual no sembla el mateix, però caldrà veure l’evolució d’algunes festes en el futur per copsar fins a quin punt es generen processos de creixement o d’abandonament de costums i manifestacions festives recuperades a cavall entre els segles XX i XXI.

Tot plegat, no arribo a cap mena de conclusió defintiva. Ni molt menys vull aplicar aquestes reflexions a un fet concret, tot i que la motivació inicial de l’article ha quedat palesa. Sóc conscient que he volgut condensar en el text moltes línies de debat que es podrien ampliar, contestar o rebatre.

D’això es tracta, el debat resta obert per qui s’hi vulgui afegir.

[Si us ve de gust us podeu llegir altres articles en aquest blog sobre el tema:
La canalla i la Festa Major, 27 /06/2016
Jugar amb la festa, 23/9/2014
L’entaulat fa festa, 20/9/2009
Fullejar  la revista Caramella, núm. 28 (2013) o el llibre que aquest dies estic llegint:
La ciutat de les fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (2017)]

 

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s