Diables: la construcció de la tradició barcelonina (2)

La interacció festiva entre el món rural i el món urbà ve de lluny. No pertoca, però, especular ara sobre els orígens agraris d’algunes manifestacions festives esdevingudes components dels seguicis festius, a càrrec de les confraries d’ofici, en les solemnitats i el Corpus. Ni tampoc com els models festius urbans —els carnavals del s. XIX, per exemple— esdevenen referència de les celebracions de moltes poblacions rurals. En definitiva que, des de fa segles, la ciutat incorpora components de la cultura popular del seu entorn, els transforma i els projecta de nou sobre el territori. De les professons medievals a la invenció —en el sentit de troballa— i recreació, al tombant de 1900, de les danses populars i altres mostres del que avui considerem folklore català. És clar que en aquest procés hi ha canvis significatius pel que fa a l’àmbit geogràfic d’expansió o en la homogeneïtzació d’una determinada pràctica.

El Ball de Diables, en la seva forma històrica —ball amb parlaments o de participació individual— es manté, al darrer quart del segle XX, a les comarques on perviu un model de Festa Major amb seguicis d’imatgeria i balls que mantenen evolucionades algunes pràctiques festives més que centenàries, que han evolucionat o s’han configurat al segle XIX. El cas dels castells n’és un bon exemple.

El 1977, inspirat en els balls penedesencs, neix a Barcelona una colla de ball de diables que ben aviat canviarà el nom a Diables del Clot, cercant una forma d’actuar pròpia, amb els personatges característics dels balls històrics i noves formes d’emprar el foc. La influència del Penedès també es fa notar a Gràcia amb la formació d’una colla, el 1979.

Aquest any marcarà una fita cabdal. El 1979, l’Ajuntament de Barcelona va organitzar la primera Trobada de Dracs i monstres fantàstics. Com explica Xavier Cordomí, «aquesta primera experiència amb el món del foc per part d’una ciutadania inexperta i desconeixedora de les representacions clàssiques va evolucionar ràpidament cap a un joc participatiu del públic amb les colles de dracs i diables, on el ciutadà corria davant el foc, en el que ben aviat seria anomenat Correfoc.»

El joc participatiu que Barcelona bateja com a correfoc, poua d’altres referents —la Patum de Berga, les actuacions de teatre de carrer de Comediants o els mateixos balls de diables històrics— i esdevé, en pocs anys, un actes comú a bona part de les festes majors catalanes, tot i que, amb el mateix nom, es generen propostes certament diferents que, de moment, no han estat objecte d’estudi en conjunt, crec.

Un cop més la interacció entre la ciutat i el conjunt del territori és evident. Amplificada per nous mitjans de comunicació però no tant allunyada de la dinàmica que ha caracteritzat la difusió del folklore festiu en el passat.

On també l’aparició del correfoc suposa grans canvis és a la mateixa ciutat de Barcelona. A la dècada de 1980 comencen a sorgir noves colles de diables en molts barris, amb fórmules diverses, integrant recursos del teatre de carrer, definint personatges al’estil dels balls clàssics, amb tret comú del joc amb la pirotècnia, del correfoc com a motivació, però que alhora generen nous costums i rituals que, en el seu context, esdevindran tradició en el seu context.

Aquí, la guia il·lustrada editada recentment, Diables (El Cep i la Nansa, 2017), permet intuir una diversitat, en les indumentàries i en les activitats, que poden tenir poc a veure amb les formes històriques del Ball de Diables, però que constitueixen un nou bagatge que cal tenir en compte: els versots burlescos, que recuperen la funció més important dels diables festius a banda de tirar foc, actes ben arrelats com els Tres Tombs infernals, les nits de foc per Sant Joan o nits de bruixes, rituals com el del diable de Sant Roc, representacions de carrer —actes sagramentals— però també denominacions, estris i nous personatges o el paper significatiu de les colles infantils i la vinculació a l’associacionisme de barri, més social o institucional —tot plegat, temes que mereixen ser treballats— defineixen aquesta nova tradició barcelonina, plural, amb activitats i propostes més o menys elaborades, que cal tenir en compte en una visió general del món del foc festiu a Catalunya.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Diables: la construcció de la tradició barcelonina (2)

  1. Retroenllaç: Diables: la construcció de la tradició barcelonina (1) | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s