Tu quoque, Mandríl·lia?

Aquest passat dijous gras, Mandríl·lia associació ha gosat enfrontar-se a un dels actes maleïts de l’inalterable programa del carnaval reusenc: l’arribada del Carnestoltes i el corresponent pregó. Efectivament, des de fa anys i panys, aquest acte que no omple massa la plaça del Mercadal —enguany menys, fotia un fred de nassos— es mou entre el més absolut ridícul, en el sentit menys carnavalesc de la paraula, i el festival de final de curs realitzat amb la millor intenció i, quasi sempre, amb una malversació de recursos en infraestructura, esgarrifosa i indignant.

Encarregat habitualment a alguna agrupació de la FRAC, és cert que en els darrers anys alguna colla s’ha esforçat en donar contingut als parlaments i trobar la persona que els fes entenedors al poble, fent del Carnestoltes un personatge actiu i present a la festa. Malauradament, sembla que el gruix dels participants i la majoria de colles, potser massa ocupades en acabar els preparatius per a la Rua del dissabte, prescindeixen d’aquest moment.

En aquest context, s’ha de dir que l’espectacle encarregat als Mandríl·lia —un col·lectiu cultural de la ciutat, no pas un grup de teatre professional— fou raonablement bo. Perquè no va generar malversació inútil de recursos —algun periodista ha parlat d’escenografia pobre, no hi estic d’acord—, perquè tingué una duració escaient, malgrat que el clima convidava a fer-lo encara més curt, i perquè tenia contingut crític. Potser tòpic —la recurrent capitalitat cultural— com ho era també una mica la proposta argumental de l’espectacle: un suposat Carnestoltes que es veu desplaçat per les autèntiques forces de la festa, per donar pas al veritable Carnestoltes.

pregocarnaval2018

Fotografia: Josep Martí Sedó

Tanmateix, la bona tria de la música —un aspecte a destacar, acostumats a les acostumades tonades del carnaval tropical— i la força de l’entrada dels personatges de l’inframón, amb un correcte ús de llum i el confeti, amb artefactes enginyosos com els bufadors de rotlles de paper de vàter, van generar moments de gran intensitat que haurien pogut derivar en un esclat participatiu de festa popular a la plaça.

Dic hauria, perquè no fou. Si per Festa Major, per posar un exemple, la repetició d’una i una altra vegada de la mateixa tonada aconsegueix fer saltar fins a l’èxtasi centenars de persones —en diuen fer l’indiu— aquests dijous, les crides a cridar, des de l’escenari, rebien una discreta resposta per part del públic. Qüestió de temperatura, potser. O potser no. I és que, malgrat la bona feina dels Mandríl·lia, com la d’altres Carnestoltes i colles d’alguns —pocs— anys anteriors, el Carnaval de Reus necessita una sotragada que porti a redefinir la festa més enllà de la gestió de les massificades desfilades i els balls.

Per tant, felicitats a Mandríl·lia associació que, un cop més, han mostrat la seva capacitat de construir espectacles de carrer implicant força gent jove. I ja tenim aquí el Carnaval dels quaranta anys del seu retorn al carrer, efemèride àmpliament recordada per la premsa local i la Germandat dels Set Pecats Capitals.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s