25 d’agost de 1973

 

ciprianomartos

Un 25 d’agost fou detingut, a Reus, Cipriano Martos Jiménez. Quinze dies abans havia repartit fulls a Igualada, signats per l’Organització Sindical Obrera, amb altres dues persones. La Guàrdia Civil els aconseguí localitzar perquè un testimoni identificà el vehicle amb que es van traslladar des de Reus. El 17 de setembre, Cipriano Martos va morir, incomunicat i vigilat, a l’Hospital de Sant Joan, després d’haver estat torturat a la caserna de la Guàrdia Civil i agonitzar durant durant més de dues setmanes.

No repetiré aquí la crònica d’aquells dies i us recomano el llibre de Roger Mateos, Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista (Ed. Anagrama, 2018), una lectura del tot indispensable per apropar-nos a les circumstàncies de la seva mort, però també —i no menys important— a la seva vida, a l’emigració des de terres andaluses, a les condicions de vida d’una classe treballadora que maldava per trobar un futur. Per saber de la seva militància comunista, intransigent amb les renúncies des de l’esquerra que s’albiraven amb la decadència del règim franquista i, alhora, ingènuament confiada en una avantguarda revolucionària que havia de mobilitzar les masses. Cipriano Martos és més conegut per la seva mort —i encara molt poc, en comparació amb altres antifranquistes executats en aquells anys— que per la seva trajectòria humana.

De Cipriano Martos s’ha explicat la seva militància al PCE (m-l) i al FRAP, el posicionament ideològic d’aquesta organització, de l’ús dels anomenats còctel molotov i el seu paper en les mobilitzacions dels últims anys del franquisme en vida de Franco. I convé recordar que en definitiva va ser detingut per repartir papers que expressaven unes idees i cridaven a la lluita social.

El franquisme, diem-ne també feixisme, fou un règim assassí de començament a final: des dels bombardeigs sobre la població no combatent, amb la finalitat de sembrar el terror a la rereguarda, als experiments de l’aviació sobre pobles sense cap interès militar o als metrallaments de les columnes de refugiats civils que fugien del front. Dels afusellaments nocturns sense judici o després de farses judicials sense cap mena de garanties, a les execucions d’opositors que van anar succeint-se fins a poc abans de la mort del dictador. Dels morts de la resistència rural i urbana a totes aquelles persones que van deixar la pell en accions de protesta, en mobilitzacions sindicals, repartint propaganda o escrivint llibertat a les parets… els exemples són massa nombrosos.

Una altra lectura recomanable, en aquest sentit, és la del treball també recent de David Ballester, Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya 1964-1980 (Universitat de València, 2018), on hi trobareu a Cipriano Martos, però també a altres víctimes de la violència institucional i parainstitucional durant els darrers anys del franquisme i l’anomenada Transició.

De la mort de Cipriano Martos en fa 45 anys, un període en què potser ens hem acostumat massa a creure que hi havia llibertat d’expressió, que les idees es poden manifestar lliurement, que repartir papers pel carrer defensant unes opcions polítiques o cridant a la mobilització ciutadana entrava dins la més absoluta normalitat democràtica. Si més no, a Catalunya, malgrat el que vivia Euskadi i malgrat els continuats exemples de repressió sobre l’anarquisme, l’independentisme i els moviments alternatius. Ens han volgut fer creure allò que «sense terrorisme i violència, es pot parlar de tot».

Però avui constatem que escamots feixistes organitzats, amb el rostre cobert i armats, actuen amb impunitat contra aquells símbols que no els hi agraden, mentre exhibeixen descaradament esvàstiques i àguiles imperials, atemoreixen persones o provoquen amb violència, mentre que partits i mitjans de comunicació atien l’odi, amb manipulació i sense vergonya.

Aquest 17 de setembre —data que també ens recorda l’assassinat de dues persones a Reus, per les bombes franquistes— podem recordar Cipriano Martos com a militant antifranquista, vingut d’Andalusia com tant altres, que va viure un temps a la ciutat —al carrer Pubill Oriol— i que hi va morir de forma tràgica. Que mai s’han aclarit els fets i que els responsables han restat impunes. Però sobretot ens convé tenir molt present que el règim de 1978 —i el seu aparell judicial— és hereu de la dictadura, que el feixisme és cada cop més present en el nostre entorn immediat, com també ho és arreu d’Europa i que l’hem de combatre en tots el àmbits, des de la mobilització al carrer a l’educació.

Per això cal no perdre la memòria, recordar el passat, però mirant al present.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s