Carnavals d’abans i d’ara

Les qüestions que més sovintegen quan parlo dels carnavals històrics de Reus, o a les visites a «Semblar déu i tot lo món», l’exposició que aquests dies es pot veure al Museu, són sobre les diferències d’aquelles grans festes amb els carnavals actuals. Penso que moltes vegades es tracta de preguntes retòriques, ja que la distància més que temporal que ens separa d’aquelles celebracions és palesa i qui pregunta ja intueix la resposta.

1919programa

És clar que la societat de començaments del segle XXI no és la del primer terç del segle XX, ni Reus és aquella ciutat vuitcentista, segona en població de Catalunya, on s’organitzaven uns grans carnavals però també el primer certamen socialista de l’Estat. Les festes són el reflex de la societat que les celebra i el carnaval no n’és pas cap excepció.

A partir d’aquesta constatació, intento apuntar algunes idees sobre els carnavals històrics que poden servir d’elements de reflexió per al present.

La primera consideració, fonamental, és que el carnaval era una festa en què hi participava bona part de la ciutadania, a més d’atraure forasters, basada sobretot en l’associacionisme i els espais de sociabilitat: societats recreatives, culturals o polítiques, cafès i clubs. Entitats no específicament carnavalesques que comptaven, segons el seu volum i finalitats, amb locals socials, escenaris i sales de ball, grups musicals, corals o de teatre, espais de conversa i oci… De societats com l’Olimpo, el Círcol, la Palma, el Foment Republicà, el Centre Republicà Radical o el Centre de Lectura a cafès que programaven balls de màscares i comptaven amb agrupacions musicals que sortien a la festa.

La segona és que els grans carnavals eren festes autofinançades a partir de les desfilades de capta anteriors a la celebració dels últims dies o de l’aportació de les mateixes societats. Aquestes agrupaven des dels sectors més benestants fins a les classes populars, que, mitjançant petites quotes i molt de treball personal, podien competir amb les seves comparses al carrer amb les dels més rics. El paper de l’Ajuntament, més enllà del control sobre l’ordre públic, era minso.

I finalment, i no menys important, no hi havia gran carnaval cada any. De fet, només n’hi hagué disset de grans —amb rei Carnestoltes, seguici, grans desfilades, carrosses i danses al Mercadal—; en d’altres no hi van mancar mascarades i alguna desfilada, enterraments massius i rondes de cantadors. I no pocs van passar més discretament als carrers, tot i que mai hi faltaven els nombrosos balls de màscares. En definitiva, que el programa i la intensitat de la festa variaven segons el moment, el context econòmic i polític o la capacitat d’una societat —generalment, l’Olimpo— d’engrescar les altres.

Certament, el Carnaval de Reus va retornar el 1978 amb el mirall, potser el miratge, dels grans carnavals reusencs del passat. El Carnestoltes arriba ara cada any continuant l’ordre numèric establert pels nostres avantpassats.

El món associatiu local ha canviat molt en els darrers cent anys. Considerar que les actuals colles són hereves de les antigues societats carnavalesques és pecar de supeficial romanticisme. Fins i tot, acceptant que avui en dia és difícil que una colla compti amb local per a poder organitzar balls de màscares com en el passat, o que l’oferta cultural i recreativa ja no passa per vetllades de cafè i per balls de diumenge a la tarda. En tot cas, i salvant totes les distàncies, es poden comptar amb els dits de les mans les colles que tenen una vida associativa.

Per a la gran majoria de participants a la desfilades, per dir-ne alguna cosa, del dissabte i el diumenge —sobretot la primera— el carnaval és una oferta de mer consum, on es paga pel dret a música —algú dirà que soroll— i beguda, a dosificar amb menys o més responsabilitat.

En són bona mostra les situacions que es repeteixen d’any en any respecte a la participació a la rua. Com ara que una discoteca contracti una colla perquè els seus clients surtin al carrer. Les mesures que la FRAC implementa només serveixen per espolsar-se responsabilitats i no qüestionen gens un model d’oci massiu de consum, massa temps presentat com a èxit de la festa, que de Carnaval en té el nom però que podria celebrar-se en qualsevol altre moment de l’any, amb disfresses o sense.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s