Recrear costums: l’Arbre de Maig

Aquest cap de setmana s’ha celebrat, a Reus, la festa de l’Arbre de Maig, una proposta de la Coordinadora de Danses Tradicionals que, a partir d’una antiga pràctica festiva coneguda arreu d’Europa i també documentada a Reus, comença amb l’arribada de l’arbre, el maig, un pi despullat de les seves branques excepte de la part superior.

Lluny encara d’arribar a la mida que expliquen les cròniques o que és vigent en altres poblacions, l’arbre reusenc va creixent any rere any. I aquest 2019 ha fet un recorregut des de l’entrada de la població a la plaça de la Patacada, espai central de la festa. Certament, aquest passeig ha aportat aquell punt de transgressió necessària perquè la festa sigui, efectivament, un espai diferent de la quotidianitat. Veure una colla de gent jove amb un pi a les espatlles per algun dels carrers més comercials de la vila, davant la sorpresa dels vianants, ja és una festa.

La plantada de l’arbre i el guarniment de la plaça, els jocs populars, l’àpat col·lectiu, la cercavila de les danses i els balls a la plaça, els tallers de dansa, els vermuts i la cantada de corrandes i garrotins, van conformar el programa, de divendres a diumenge. Una festa organitzada des de la base, l’associacionisme, que es va consolidant. I amb el desig d’una llarga vida a aquesta nova celebració de referents antics, em permeto alguna reflexió.

No posaré en absolut l’accent en el rigor de la forma. De ben segur que cal tenir en compte el coneixement de com era el costum en el passat, tot i ser conscients que no retornaran ni la confraria de fadrins, ni probablement les picabaralles entre colles per veure qui plantava l’arbre més alt. Tanmateix, no hi ha dubte que la mida de l’arbre aporta espectacularitat a la festa i és un bon repte per a l’organització. És clar, però, que tota recreació festiva consolida la seva identitat a partir dels nous components —en el cas reusenc, la importància de les danses— que la configuren.

Un indicador de la capacitat d’una pràctica cultural per a reivindicar-se com a tradicional es troba també en el coneixement que el conjunt de la població —hi participi o no, li agradi o li sigui indiferent— en té. El repte de celebracions com l’Arbre de Maig reusenc és que acabi formant part d’un calendari conegut, més enllà de ser una pila d’actes més d’un atapeït programa de cap de setmana. En aquest sentit, el treball de difusió, la implicació de la gent del barri, la participació en el transport i plantada de l’arbre —que espero necessiti cada cop més persones—, són aspectes cabdals en què, des de la Coordinadora de Danses Tradicionals, amb la col·laboració d’altres entitats i persones, caldrà anar treballant.

Com és habitual, aquestes fotografies no reflecteixen pas el conjunt de la festa, que només vaig poder seguir en part. Són només una contribució a les moltes imatges que, de ben segur, trobareu a la xarxa.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s