Sant Pere sense sant Pere

Enguany —any d’aniversaris com cada any— hi ha una efemèride que considero especialment significativa: l’abolició per part de l’Ajuntament de Reus de la festa de Sant Pere el 1869, ara fa cent-cinquanta anys.

Ja n’he parlat altres vegades. El 26 de juny d’aquell any, Reus va suprimir la festa de Sant Pere, substituint-la per una festa popular, cívica i laica del 29 de juny. Hi hagué tronada, balls i gegants, i la Vitxeta va lluir la gorra frígia, d’acord amb el costum d’adequar el seu vestit al moment, com a símbol del pensament republicà.

Commemorar aquella data té un doble interès: d’una banda, recordar un moment històric en què Reus fou una ciutat de referència, a tot l’Estat, quant a republicanisme i a les idees de transformació social.

i d’una altra, encara més important: la celebració de 1869, i les d’anys següents, ens mostren com, més enllà de creences religioses, la festa té tot el sentit com a espai i temps de gaudi col·lectiu a partir d’unes manifestacions que són referents d’una comunitat. Efectivament, hi hagué tronades i van ballar els gegants —també per Corpus, posteriorment, malgrat que s’havia suprimit la festa— i el veïnat va guarnir als carrers i es van organitzar balls. Però no es va fer professó ni el consistori va anar als oficis religiosos, que, tanmateix, no es van prohibir. De fet, fins ben entrat el segle XX i en un context de dictadures, foren molts els anys en què la presència de les autoritats municipals als actes religiosos fou ben minsa.

I aquesta és una lliçó que cal tenir molt present. Avui, quan la comunitat local és diversa en les seves creences, majoritàriament no practicant, la religió no és per ella mateixa, en conjunt, una tradició. Hi ha tradicions religioses i les creences religioses han generat costums que perduren en el temps. La festa, però, pot ser —hauria de ser— una celebració cívica i popular, respectuosa amb les creences de totes les persones que integren la comunitat, però no únicament supeditada als rituals que tenen els seus orígens en la religió. Una festa que cridi al veïnat a participar des de tots els racons de la ciutat no només a esdevenir públic en uns espais concrets, sinó que ha de generar nous rituals que, sense renunciar al bagatge del passat, trobin l’encaix en la realitat present.

No voldria pas entrar ara en polèmiques sobre el patronatge del sant. El fet religiós no és l’objectiu d’aquestes reflexions. Només vull recordar que avui, com fa 150 anys —amb tots els matisos que el pas del temps comporta—, les celebracions es poden repensar en funció de noves mentalitats i contextos socials. I que es poden crear nous símbols i rituals de festa.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, les idees i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s