Un primer opuscle sobre diables

Sovintegen a les xarxes socials propostes de cadenes de recomanacions de llibres —piulant només la portada, per exemple— o de cançons que han estat importants en les nostres vides. No m’hi afegeixo. No em fa res, però, comentar publicacions, i avui em proposo fer-ho amb una de pròpia i, per tant, especial, des de la distància del temps. Si us ve de gust, la podeu llegir…

Una entrada al facebook de fa unes setmanes, em va recordar la que fou la meva primera recerca sobre el ball de diables, ara fa ben bé quaranta anys. Redactat la primavera de 1981, El Ball de Diables a Reus és un opuscle de vint pàgines dedicat a una manifestació festiva que, amb els anys, ha esdevingut l’eix d’un dels meus grans àmbits de recerca a l’entorn de la festa, el foc o la pirotècnia.

La curiositat em va motivar a rellegir el treball. Ha estat una experiència interessant. De bon començament, apunto que és una lectura relativament prescindible, bàsicament perquè ara hi ha una bibliografia molt més exhaustiva, des de llibres fins a articles de divulgació, on pouar. Però, alhora, tampoc desdibuixa, ans al contrari, la percepció que avui podem tenir sobre la trajectòria històrica del ball.

Efectivament, l’opuscle apunta cap a la singularitat dels diables al Baix Camp, sense parlaments, ni moviments de dansa, i l’absència de personatges definits dins el grup vinculats a una representació teatral de la lluita entre el bé i el mal que, malgrat tot, s’intueix com a referent: «Seria enfilar-se massa el connectar el ball de diables amb l’antic ball de Sant Miquel?»

Entre les errades més evidents, la consideració de la professó del 28 de febrer de 1603 cap a l’ermita de Misericòrdia com a primera data documentada de sortida del ball. Anys després, revisant la documentació amb l’Ezequiel Gort, vàrem constatar que aquesta no va existir. Avui, explico que el ball de diables, tal com el coneixem, es consolida a Reus al darrer terç del segle XVIII i m’interessa poc trobar una data fundacional.

Hi manquen igualment moltes dades sobre la presència dels diables en celebracions no religioses, especialment el seu paper en les festes de barri i als carnavals del segle XIX i començaments del segle XX. La relació de solemnitats anotades es nodreix, en bona part, d’un manuscrit de Francesc Torné i Domingo que em va fer descobrir Pere Anguera.

Més enllà d’aquestes consideracions, em sembla força interessant reflexionar sobre la gènesi del treball: d’alguna manera s’explicita en la presentació, amb la voluntat de divulgar els diferents components de la festa i la seva funció en les diverses celebracions, un dels objectius que motivà la creació de Carrutxa.

Cal llegir, però, el final del text per a copsar la clau del moment: «Com a punt final diré que entre els personatges que aparegueren l’any passat [1980] a la festa de la Nit de Sant Joan, que en els darrers anys ha estat recuperada per diferents entitats ciutadanes, hi havia uns quants dimonis que tiraven carretilles». M’imagino que l’ús de la paraula dimonis no és accidental. No m’atrevia, potser, a parlar de ball de diables —tot i que ho eren, amb vestits procedents de cal Jansà, a la plaça de la Farinera— en un moment en què la colla encara s’estava formant. De fet, tot l’opuscle traspua el concepte de «colles estables» en contraposició a les sortides obertes del ball que havien caracteritzat històricament el Baix Camp.

Potser perquè l’objectiu de la publicació era també desmitificar una mena de llegenda urbana que planava sobre l’intent d’una colla de gent jove de revitalitzar l’antiga manifestació de foc: aquella que afirmava que els diables «només» podien sortir cada vint-i-cinc anys, en les festes de coronació de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Recerca aplicada, que en diríem ara.

Finalment, vull esmentar que la publicació es va finançar en part gràcies a tres anuncis: la disponibilitat econòmica del col·lectiu, aleshores, era nul·la.

Salvador Palomar Abadia
El Ball de Diables a Reus
Reus: Carrutxa (grup de recerca i acció sobre festes i cultura popular), 1981
Col·l. Fulls monogràfics; 1
Fotografia de portada: Pere Martorell Jareño
Imprès per Trama, taller òfset (Ricard Solana)

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, personal, publicacions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s