En el marc del Festival Terrer, una excel·lent proposta cultural a la comarca del Priorat, em van proposar de presentar l’actuació del grup Cocanha –polifonies d’arrel tradicional occitanes– a Siurana. Recordar la vinculació d’aquesta població amb el país occità suposava anar força enrere en el temps, quan en època medieval els pobles de Montsant i les muntanyes de Prades van acollir pobladors que fugien de la persecució religiosa contra el catarisme, procedents de terres al nord dels Pirineus.
Si els fets són llunyans en el temps, el cert és que els motius –les guerres que tenen com a rerefons la religió i provoquen l’èxode la població– són malauradament ben vigents.
Al segle XIII, a Siurana i al seu entorn –Prades, Arbolí, Gallicant, Ulldemolins, Albarca, Cornudella o Porrera, per esmentar alguns pobles– van arribar famílies des d’Occitània seguint rutes preexistents, bàsicament de transhumància, cercant refugi. Totes aquelles persones professaven les creences càtares? No ho sabem i probablement podem pensar que no. La repressió sobre la dissidència afecta, massa cops, al conjunt de la població.
Sabem d’aquesta migració perquè a les nostres terres el catarisme també fou perseguit. Primer, amb la predicació –amb fets tan significatius com que el bisbe de Tarragona demanés als cartoixans d’Escaladei sortir de la seva vida d’aïllament per anar a predicar; després, amb la repressió que, més enllà de la imatge més coneguda –la foguera–, s’exercia sobre la pèrdua de drets i de propietats. El cert és que el catarisme fou present a les nostres terres entre els segles XIII i XIV.
Migracions forçades –aquesta no fou l’única des de terres occitanes– que han deixat rastres a la nostra cultura. Ho explicava davant la porta de l’església romànica de Santa Maria, i esmentava el costum d’assenyalar els enterraments amb esteles funeràries discoïdals, una pràctica que ens arriba del nord i que perdura fins a temps més recents. I cal no oblidar els nombrosos cognoms de procedència occitana que trobem als nostres pobles. De la història medieval a l’etnologia i l’onomàstica, convé per damunt de tot, però, constatar que, malauradament, les migracions forçades per les guerres continuen.
……………….
Si us interessa el tema, trobareu abundant bibliografia –haureu de destriar el gra de la palla– en paper i a la xarxa. Quant a edicions que es poden trobar a les llibreries, us recomano els d’Anne Brenon, El veritable rostre dels càtars (Proa, 2017); d’Anna M. Androer i Pere Català Càtars i catarisme a Catalunya (Rafael Dalmau, 2001), o d’Ezequiel Gort, Occitans i càtars a Montsant i muntanyes de Prades (Migdia, 2007). També podeu revisitar clàssics com el de Jordi Ventura, Els heretges catalans (Selecta, 1963). D’aquest darrer autor podeu consultar en línia l’article «El catarismo en Cataluña», publicat al Butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1960, vol. 28 (1959-1960), p. 75-168, aquí [Consulta realitzada el 16 de desembre de 2019].
La Teiera 