La reivindicació popular de «La Palma» reusenca

La Palma. Reúne locales para invierno y verano: el primero en la calle de las Galanas, núm. 8 y el segundo en unos grandes jardines de la calle Castelar, nún. 75, teniendo ambos locales toda clase de recreos. En el teatro de invierno caben 340 personas y en el de verano 800, dándose con frecuencia lucidos bailes al terminar las funciones de teatro.
(Monografia geográfica de Reus, 1905)

El local de la Palma, situat al carrer Ample, prop de l’estació, té una llarga tradició de balls. teatre, festes, concerts, etc. Després de bastants anys de no fer-se servir, calia suposar que el nou Ajuntament miraria de recuperar-lo com a espai a utilitzar pels ciutadans, amb actes de tot tipus, aprofitant les intsal·lacions. Però al contrari, amb l’actual Ajuntament ens arriben rumors que volen tirar a terra La Palma i aixecar-hi un edifici d’oficines, posar-hi el parc de bombers […] seria molt trist de veure com l’Ajuntament democràtic, que diu representar i defensar els interessos del poble, fos el continuador de les malifetes i les destrosses urbanístiques realitzades per anteriors ajuntaments franquistes.
(Comunicat del grup “La Palma pel poble”, agost de 1979)

A partir d’aquest dimecres 19 de febrer es podrà visitar al local de Carrutxa una petita mostra fotogràfica, un recull d’imatges de la cercavila que, el 3 d’agost de 1979, una colla de gent jove va començar pels carrers del nucli antic de Reus. L’objectiu era sensibilitzar la població sobre el fet que l’Ajuntament, el primer consistori escollit democràticament després del franquisme, volia enderrocar La Palma.

Aquest era el local d’estiu, al carrer Ample, de la societat del mateix nom, ubicada al carrer de les Galanes, clausurada el 1939. Era una societat cultural i recreativa, popular i progressista, fundada el 1897, molt activa durant el primer terç del segle XX, al servei de les classes populars. Per al poble –el Círcol era dels senyors– si l’Olimpo fou el referent del grans carnavals vuitcentistes i de començaments del segle, la Palma ho fou d’aquells que es van celebrar fins a la Guerra Civil.

El franquisme va esborrar en bona part la seva memòria, però aquell local d’estiu va sobreviure a l’especulació urbanística que va malbaratar edificis de gran valor històric. Poc utilitzat durant anys i en constant degradació, l’espai, aleshores de propietat municipal, semblava condemnat.

El record dels més grans d’allò que havia estat fou el punt de partida per aquells que vam sortir al carrer, aquell estiu de 1979, per a reivindicar «La Palma per al poble». I no era un fet menor: d’una banda, es defensava un espai adequat per a la cultura i l’esbarjo, amb un valor patrimonial més vinculat al seu ús que, estrictament, a la seva arquitectura. De l’altra, es reivindicava la Palma per al poble front a un govern municipal legitimat per les urnes. De fet, el detonant de la campanya fou una proposta que havia d’anar al ple de part d’un regidor socialista al govern.

Cartells a les parets i pintades artesanals, accions de carrer…, que van aconseguir aturar l’enderrocament i obrir una etapa en què, poc a poc, i amb la voluntat de diversos col·lectius i entitats, es va fer de la Palma el referent cultural i festiu que encara és avui. Tot i que, des d’aleshores, el conjunt ha experimentat diverses reformes, l’adequació d’espais i canvis en la seva gestió.

Aquestes imatges, recuperades d’un fons personal, poden servir de motiu per a reflexionar i obrir debats que van més enllà del record d’aquells que hi vam ser. Sobre la necessitat de reivindicar equipaments d’ús públic o sobre els límits d’una democràcia que només s’entengui com l’exercici del vot. Però també la interacció entre la cultura popular d’arrel tradicional i l’espectacle d’animació –l’experiència de Taronjada Natural, el col·lectiu que va impulsar la mobilització és prou interessant– o sobre el carrer com a espai de relació, de conflicte, de vida…

Temes que avui com, fa quatre dècades, continuen sent de plena actualitat.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s