Fotografia i revolució social

«L’imaginari que s’ha acabat imposant sobre els anarquistes està molt més a prop de la llum encegadora de l’explosió d’una bomba o d’una església en flames que del fulgor d’una espelma al voltant de la qual s’agrupaven obreres i obrers, després d’una extenuant jornada laboral, per llegir un llibre, un diari o discutir un text col·lectivament.
En l’intent de propagar la idea, els anarquistes van utilitzar invariablement la impremta, encara que fos molt humil, com a arma.»

Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939 és una mirada, potser només un cop d’ull, al riquíssim bagatge visual que l’anarquisme, com a moviment de transformació social, ens ha deixat. Treball col·lectiu de l’Observatori de la Vida Quotidiana, publicat per l’Ajuntament de Barcelona, recull una selecció d’imatges, fotografies i fotomuntatges, per a publicacions i cartells, procedents del fons CNT-FAI de l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam. Una visió gràfica, en part coneguda, que permet reflexionar un cop més sobre la memòria històrica, «camp de batalla de la lluita de classes» en què la visió de l’anarquisme ha estat massa sovint deformada.

Però més enllà del combat ideològic, Gràfica anarquista ens apropa a unes propostes comunicatives, a partir de la tecnologia a l’abast, amb un enorme potencial. La fotografia com a document i com a recurs per a la construcció d’un missatge, o esdevenir mirall –il·lusió– d’una nova realitat. Del cos nu com a forma d’atac als prejudicis de la moral catòlica, com a expressió de llibertat, de formes de vida naturals, de protesta, a la recerca d’unes imatges de les classes populars que reflectissin valors contraposats al paternalisme burgès.

«Quan va ser possible, es va fer», s’afirma recollint l’experiència del temps revolucionari, amb l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI i el treball de fotògrafes i fotògrafs com Antoni Campañà, Katalin Deustch Blau (Kati Horna), Margaret Gross o David Marco. També el de la família Pérez de Rojas, conservat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La mort de Durruti assenyalà un dels moments àlgids en l’imaginari iconogràfic llibertari: l’enaltiment de l’heroi, símbol de la revolució, al qual «l’Estat i les seves institucions subalternes li van retre tots els honors, potser perquè ja no tornaria a fer nosa», en paraules de Felipe Aláiz. Després dels Fets de Maig la veu anarquista es va començar a apagar i la derrota a mans del franquisme va suposar la fi d’una etapa.

Una obra que ens aproxima, en una visió de conjunt, a un somni compartit que es va voler transmetre gràficament.

Andrés Atebi, Pablo González, Teresa Ferré i Roger Adam.
Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939
Barcelona: Ajuntament, 2020

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s