Les candeles i les devocions populars

Aquests dies de pandèmia hom recorda antigues pràctiques de devoció relacionades amb les epidèmies que han patit les poblacions en el passat. A Reus, sobretot, les vinculades a la Mare de Déu de la Misericòrdia des del 1592. En aquell moment, la pesta colpia la vila i, com altres cops, la comunitat cercava en l’ajut diví, directament o per mitjà dels seus intermediaris, la solució al problema: sant Sebastià, com a patró local, era invocat contra la malaltia; com ho era el Crist de la Sang, venerat a la seva església fora muralla, o sant Roc, a la seva ermita, més coneguda després com del Roser, entre altres. Sense oblidar, és clar, la Mare de Déu i sant Pere.

Hi ha, però, una pràctica cabdal en l’arrelament de la devoció posterior a Misericòrdia: el costum de mantenir permanentment una candela encesa davant la imatge de la Mare de Déu. Es tractava d’una devoció molt estesa per a prevenir els contagis, també davant les imatges de Crist o del Santíssim. Per exemple, a la Selva del Camp, on ja el 1293 hi cremava una candela Corporis Christi. Les primeres notícies de la devoció a Reus són també de finals del segle XIII i el 1302 ja consta el nom dels administradors de «l’almoina de la cera de la candela de la Mare de Déu».

Sembla que a finals del segle XV ja existia el costum de fer candeles tan llargues com el mateix perímetre de la vila. N’és un exemple Barcelona, el 1482. L’enorme candela, primer, es devia portar en professó i després, tallada en bocins, cremava davant els altars de Maria.

A Reus, probablement, també era coneguda. Durant la pesta de 1523, però, el Consell de la Vila, «com seria molt sancta cosa fer una candella que tingués tot lo vogí de la villa», determinà «que atès que la villa stà ab tanta pobresa que la sobredita candela no.s fassa». Tanmateix, la devoció –a la prioral– va continuar i hi havia un recaptador que en tenia cura.

aparicio

Gravat. Goigs a Maria Santíssima de Misericòrdia. Reus: Rafael Compte llib., c. 1800

La llegenda explica que, el 1592, la senyora li demanà específicament a la noieta –l’atribució del nom d’Isabel Besora és dos segles posterior– que la vila fes una candela tan llarga com el tomb de la muralla. L’acta municipal del 13 de desembre d’aquell any –la data concreta del 25 de setembre també és llegendària– sí que relaciona la creença en l’aparició amb la devoció de la candela:

«…vist lo flagel noso Senyor nos a donat y la gran devoció aquest poble té an la candela de nosa Senyora, estaria bé fer una capela alà a ont aparegut nosa Senyora a la fadrineta…»

Probablement el 1592 hi hagué una professó al voltant de la muralla seguint el costum descrit. En anys següents n’hi ha documentades d’altres.

candela2

Candela per a il·luminació

Pot sorprendre que es parli d’una candela tan llarga com el tomb de muralla. Una candela és un cilindre de cera prim al voltant d’un ble. Caragolada –a vegades, a l’entorn d’un eix de fusta–,  podia ser força llarga.  S’emprava com a ofrena, però també en la il·luminació domèstica. S’anomenava cerilla, «candeleta molt prima, que sol enrodellar-se o aplegar-se damunt ella mateixa i serveix per a fer llum a llocs que no tenen il·luminació pròpia» (DCVB). Hi ha candeles més curtes que es porten a la mà i s’empren en rituals religiosos.

Etnografia de Reus…, vol. IV, p.37

De candeles d’ofrena, se’n van fabricar a Reus fins a temps recents. A mitjan segle XX, Ramon Violant i Simorra, a l’Etnografia de Reus i la seva comarca (Associació d’Estudis Reusencs, 1959) explica:

«A Montblanc, abans, els assistents als funerals anaven a oferir portant un bocí de cerilla blanca encès a la mà. Ara, d’aquestes candeles en fan creuetes o altres figures que col·loquen enceses damunt el fèretre, segons ens digué el cerer de Reus.»

I costums semblants recull al Priorat:

«A Margalef, en la missa de difunts de l’enterrament, d’abans, la casa mortuòria buscava o llogava una dona del poble per repartir sengles bocinets de candelilla enrotllada a tots els qui anaven a l’ofertori de cada una de les misses que deien.»

Les ofrenes de llum a partir de candeles –que segons el gruix i la mida reben altres noms– són ben comunes encara en molts rituals associats a diverses creences religioses.

(Les referències als documents esmentats, les trobareu a Ezequiel Gort i Salvador Palomar, La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia. Reus: Carrutxa, 1997)

 

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s