Protagonistes de la festa

 

Aquests dies hem recordat, des de Carrutxa, una de les primeres exposicions itinerants que l’entitat va promoure, «Apa dones a l’ofici!», sobre els costums musicals infantils vinculats a la Quaresma i a la Setmana Santa, des del costum de serrar la vella de mitja Quaresma fins a les cançons que acompanyaven el soroll de carraus i matraques pels carrers en l’anunci de les celebracions religioses pròpies del moment.

És ben evident que durant aquest període, com en altres moments de l’any, la canalla tenia el seu paper a la festa, i no només com a espectador, sinó com a participan directe o component necessari.

La festa com a manifestació cultural de la comunitat actua com a factor de cohesió i de construcció d’una identitat col·lectiva. I transmet valors, no sempre positius. La canalla anava a matar jueus per a simbolitzar el terratrèmol que va seguir a la mort de Crist. Els jueus, com els moros, eren els altres, els enemics que la cultura popular identificava amb el mal. Avui ja no es va a matar a ningú, encara que els carraus potser encara sonin per avisar dels oficis en alguna població.

Els exemples que recull l’exposició ens mostren com la canalla era protagonista de la festa, més enllà del control dels adults: captes de casa en casa o passades pels carrers cantant –amb textos que poc tenen a veure amb la solemnitat religiosa del moment– i el soroll eixordador de carraus i matraques, també emprats a l’interior dels temples per a matar jueus juntament amb maces i bastons per colpejar els bancs de fusta, fins al punt que moltes esglésies optaven per posar una biga o uns cairats per evitar malmetre el mobiliari. Costums equivalents com el d’anar picar portes, sovint motiu de queixa durant aquests dies. O baralles, amb flaire de lluita de classes, amb palmes i palmons.

Components de transgressió, de trencament de la normalitat, a vegades amb violència simbòlica contra les persones o explícita contra els béns. Entenc, no cal justificar-ho, la desaparició de la majoria d’aquestes pràctiques, però em preocupa que la canalla esdevingui només receptora passiva de l’espectacle festiu adient. Per això, m’agrada descobrir que, aquí i allà, es mantenen captes o jocs de provocació als adults, d’Innocents a mitja Quaresma, per posar un exemple. Que xiquets i xiquetes arrosseguin rastres de llaunes i pots pels carrers per cridar als Reis d’Orient. Que cremin torxes d’espígol. Que basteixin el seu propi ritual festiu amb els elements d’un seguici imaginat. O que sonin carraus i matraques sense saber o creure massa en significats religiosos. Pel plaer de fer un bon terrabastall. De fet, com els nostres avantpassats.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s