La festa en temps de pandèmia (1): Sant Pere 2020

Tots els sants tenen vuitada. I les festes majors potser també. Fa una setmana, Reus en celebrava una d’excepcional, condicionada per la pandèmia que afecta tot el món. Podia no haver tingut lloc. No hauria estat el primer cop, tal com recordava, en un excel·lent pregó, Coia Ballesté. Les epidèmies, entre altres situacions de catàstrofe col·lectiva, han condicionat la celebració de nombroses festes al llarg del temps.

Sant Pere 2020 es presentava com una festa confinada, per a ser viscuda des de casa, des d’una distància social que es contradiu, sens dubte, amb la funció cabdal de la festa com a moment de retrobament –i de refermança de vincles– d’una comunitat. Un cartell molt ben resolt ho explicitava.

Una celebració basada en el record del que ha estat en altres moments –des de l’àmplia difusió d’imatges a la xarxa fins a les retransmissions dels actes del 2019 a Canal Reus TV– i en el desig de tornar-hi quan la situació sanitària ens ho permeti.

L’Ajuntament, amb bon criteri, va decidir suprimir els actes que, de ben segur, haurien comportat una concentració massiva de persones al carrer: la Tronada com a exemple paradigmàtic, una mesura que va motivar un cert debat al maig.

Però certament la situació del 29 de juny, pel que fa a la mobilitat de les persones i la represa de l’activitat econòmica i social, no era la del 29 de maig. I la festa, més que estrictament confinada, esdevingué adaptada a aquest context d’incertesa que avui encara perdura.

I és aquesta adaptació que mereix una reflexió. L’aposta del govern municipal ha estat clara: campanar, prioral i actes religiosos. Amb contrastos sorprenents: d’un saló de plens buit el dia del pregó, amb un mínim de representants dels grups municipals, a una assistència nombrosa –no tots els components del consistori– als oficis d’església, amb fotografies de grup a l’entrada i a l’interior, actes que Canal Reus TV va transmetre per a tota la ciutadania. De fet, els rituals religiosos van ser els únics que es van mantenir, sense sortir al carrer, però amb tronada aèria sorpresa dedicada al sant.

Del campanar es va voler fer l’element de referència de la festa. Als tocs de campanes i al concert d’altres anys s’hi va afegir un espectacle de llum i so amb que es volia fer arribar a tota la ciutat, unes matinades confinades –que esdevingueren repetitives fins a l’avorriment, malgrat la qualitat dels intèrprets– i un ball de gralles.

Mentrestant, els carrers restaven buits de festa i plens de gent que gaudia del temps d’oci, situació perversa que representa el contrari del que ha de ser una festa, molt més que un període de no-treball. L’esclat simbòlic amb les ballades d’alguns grups festius al Mercadal, al migdia del 29, va aportar detalls emocionants i de qualitat: va evidenciar el desig d’ocupar al carrer de forma autogestionada per part d’un sector de població que viu intensament la festa des de l’associacionisme. Però va ser simbòlic: a la tarda hi havia més persones –i menys mascaretes– a les terrasses i al mig de la plaça que al migdia.

El salt, quantitatiu i qualitatiu, que va experimentar la nostra Festa Major a partir de la dècada de 1980 ha definit un model, amb el seguici festiu com a eix, que ha engrescat bona part de la població. Les figures d’imatgeria popular, les danses, els castells o les espurnes dels diables, han esdevingut icones de festa, més enllà dels dies de la seva celebració. L’escola n’ha fet difusió i el marxandatge n’ha fet joc. Paradoxalment, això fa que sigui més necessària que mai la seva presència al carrer perquè la festa sigui festa. A les xarxes podem veure ballar els gegants o petar la tronada cada dia. Amb escoltar, amb variacions i arranjaments, les tonades des del campanar o a l’interior de l’església no n’hi ha prou. La capacitat de crida a aquella nombrosa part de la població que no té interioritzada la vivència de la festa desapareix. I, tot plegat, tampoc satisfà en absolut als més festers.

La pandèmia ens ha fet molt de mal. Sant Pere ha deixat un cert regust de frustració, que pot compensar l’esperança en una recuperació més o menys propera. Però també d’indiferència i, fins i tot, que algunes persones pensin que aquesta festa no és la seva.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s