La segona quinzena de setembre assenyala el començament d’un nou cicle. Ha començat el curs escolar i associatiu, alhora que es celebren les últimes festes majors de l’estiu. Enguany, però, en un context de crisi sanitària que s’ha perllongat des de la primavera i que no sembla s’hagi d’acabar, encetem la tardor en un context d’incertesa en què és difícil definir objectius a mig termini i planificar activitats.
Aquest ha estat un estiu molt diferent al d’anys anteriors. Temps de festa, de retrobament, d’actes culturals i lúdics, però també temps per a la recerca, per a la conversa informal en un banc de la plaça que propicia entrevistes en profunditat sobre històries de vida. Temps d’aplegar memòria oral i fer de la divulgació una eina de coneixement i de construcció d’una cultura compartida que esdevé patrimoni. Temps de fer el seguiment de costums i pràctiques festives per constatar com l’evolució i el canvi es inherent a la cultura popular.
Poc o gens d’això ha estat possible. I no ens ha faltat la feina: treball, en podríem dir, de laboratori, de catalogació de materials o de documentació d’imatges, d’estudi de fons i d’elaboració de continguts… i malgrat tot, la fi de l’estiu, em deixa –si més no, personalment– un regust d’insatisfacció de projectes ajornats i experiències no viscudes.
Tot això embolcallat de discursos tòpics sobre com la cultura és prioritària, algunes bastonades de cec i polítiques d’aparença. I, encara, amb una certa demagògia sobre la perillositat de la festa que amaga la consideració de que la festa popular és sinó prescindible, més perillosa socialment que sanitàriament.
La pandèmia afavoreix consum individual front a l’experiència col·lectiva. La comunicació digital, eina potent per al treball en equip i la difusió del coneixement, no ha d’esdevenir un recurs per a l’aïllament.
Tot plegat, cal continuar i reivindicar el paper de la cultura. Des dels col·lectius professionals, de creació artística, de la música o el teatre, des dels professionals de la festa –que potser no en viuen, però fan la feina amb tot el rigor– des de l’associacionisme sense ànim de lucre però amb voluntat de poder desenvolupar les seves propostes. De continuar treballant i de plantar-nos davant aquells poders –polítics, burocràtics…– que utilitzin la pandèmia com a excusa per la comoditat de no fer ni deixar fer, o potser per a fer net de propostes que no acaben de ser del seu gust.
Un temps de no limitar-se a recordar el que ha estat i esperar que retorni l’abans. Comença, això sí, un curs difícil.
La Teiera 