La pràctica de celebrar la festa onomàstica ha estat ben comuna a la nostra cultura. Habitualment havia estat associada al santoral cristià o, en força menor mesura, a altres. Però, en el present, la diversitat de procedència dels noms que es donen a les criatures, en una societat cada cop més laïcitzant, ha motivat que aquesta vinculació es desdibuixi, malgrat que molts cops, quan el nom té referent en el santoral, s’aprofiti la data.
La nostra filla petita –que ja no ho és– té nom de planta de flors molt boniques i tiges que punxen, un nom que li escau plenament. Nom laic, alhora que equivalent a una advocació de la Mare de Déu que he estudiat força per la riquesa del costumari popular que porta associada, entre cançons de dones, aplecs i danses. Podria celebrar la seva diada del nom a la primavera, temps de flors, el primer o el segon diumenge. O bé per la segona Pasqua. O, per tenir una data fixa, optar per la celebració instituïda per commemorar un fet de guerra –origen de no poques festes– en aquest cas, la victòria de la coalició cristiana, contra les galeres turques, el 7 d’octubre de 1571, en la llarga lluita pel control de la Mediterrània.
Com que la data fixa fa de més bon recordar, feliç dia del nom, Roser
