La queda, la veda i el seny del lladre

El diccionari defineix la queda com «un toc de campana, format de més de vint batallades, que es tocava a les nou de la nit en l’hivern i a les deu en l’estiu i era el senyal perquè tothom es retiràs a reposar; les persones que després del toc de la queda eren trobades pel carrer sense causa justificada, eren empresonades» (DCVB). Altra forma, més antiga, d’anomenar aquest aquest toc de confinament nocturn era el seny –de senyal– del lladre. A Reus el trobem esmentat al Llibre de la Cadena, que recull les ordinacions medievals de la Vila: «que si nengú és trobat al bordell pus que lo seny del lladre aia tocat, encare que tinga foch, que pach v sous de ban».

La denominació toc de queda ens arribà, fa segles, de l’espanyol. Del francès couvre-feu surt cobrefoc, un nom que també ha sovintejat aquest dies, en referència a la necessitat d’apagar el foc a les nits, quan les cases eren de fusta, per evitar els incendis.

Tocar la queda. Actes municipals, 3/5/1677. Arxiu Municipal de Reus

A Reus ens consta el toc de queda ja al segle XVII, en les actes del Consell de la Vila. Així, el 3 de maig de 1677, per tal d’evitar robatoris, hi llegim:

«En lo qual consell fonch propossat per dits senyors de jurats dient: Magnífichs Senyors, ha vista de la experiència se té conforme vostres mercès veuen que lo jovent per la llibertat que thenen no deixen de rondar moltes parts de la nit, lo que se té experiència de algunes morts y robos de fruites y altres cosses; que encara que és veritat que lo senyor balle de sa part fa lo que li toca en rondar, però després de retirats a part hora no deixen dessprés de haver-se retirat lo senyor balle de succseyr alguns encontres. Y per evitar aquells, propossam a vostres mercès miren lo remey se puga donar, que allò que vostres mercès delliberaran se farà.

»Fonch delliberat per lo Honrrat Consell que per evitar los molts danys se poden succeyir, que de vuy en avant se fassa un pregó notificant a tot lo pobla que ninguna perssona gossa ni presumesca de rondar per la vila sinó tan solament fins a les deu ores de la nit, en pena de 3 lliures. Y qui no tindrà per a pagar la pena, trenta dies de pressó. Y per a que sia esta cossa notòria, que·s toca a la queda donades les deu ores. Y tots los que de aquella ora en avant se trobaran, caigan en dita pena. Aplicada aquella, dos terssos per la confraria del Santíssim Sacrament y lo ters per lo senyor balle y per aquells que no tindran per a pagar la pena, los dies de pressó, ha coneguda dels senyors de jurats.»

La queda, doncs, començava a les 10 de la nit. Certament, aquesta només era la prohibició més estricta entre aquelles que al llarg dels segles han afectat l’activitat de les persones durant la nit. Cal recordar que, a les hores nocturnes, els carrers eren totalment foscos i que l’enllumenat –les teieres o graelles– només s’encenia en situacions excepcionals.

Pere Barrufet, que recull aquesta notícia al seu llibre Les campanes del nostre campanar (1953), malgrat que amb la data errònia, anota també acords de no poder circular pels carrers sense portar un llum: per exemple, el 4 de desembre de 1622, en què es proposa si «per la policia y bon govern sis tocaria la vadada en ser vespra», i el Consell acorda «que al punt de las set hores de vespre ques toca la campana y ques fasa crida que tocada la vadada, que ninguna persona gosa ni puga anar per la vila sense que no porta llum, y qui alcontrari ferà caigua en pena de sinch sous».

Lo tocar la vadada. Actes municipals, 4/12/1622. Arxiu Municipal de Reus

La vedada seria també el nom d’una campana, emprada en algunes poblacions com a senyal en el moment de la consagració, a la missa, tal com recull el Diccionari Català-Valencià-Balear. Per tant, podríem parlar de veda o toc de veda, després del qual no es podria sortir al carrer sense portar un estri indispensable. Potser podríem afirmar, doncs, que ens trobem en veda de sortir a cara descoberta.

Les festes, com a moments excepcionals en què s’ocupava el carrer, són excepcions d’aquestes restriccions nocturnes. I del segle XV ençà ens trobem com el Carnaval o determinades celebracions domèstiques, com les noces, possibiliten una major circulació de persones pel carrer.

Així, doncs, noms històrics per a designar situacions prou actuals.

(Amb el meu agraïment a Montserrat Flores i a Elisenda Cristià)

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La queda, la veda i el seny del lladre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s