Una tradició fascinant i viva

«Tió de Nadal,
ca d’animal,
tu que m’ets padrí,
caga torrons per mi.»

Aquest dijous 3 de desembre es va presentar a Reus el llibre de Pep Fornès sobre el tió de Nadal. Una activitat condicionada per la pandèmia, amb aforament limitat, a l’església de Sant Joan i amb el suport d’una associació gitana.

Josep Fornès i Raquel Ferret, de Carrutxa, que va introduir l’acte

El llibre ens apropa a una visió general dels orígens d’aquesta pràctica, avui emblema de la celebració del Nadal a Catalunya, en relació a la pervivència d’antics cultes i el paper del foc a les festes populars, de Nadal a Sant Joan, i les creences relacionades amb el bosc, els arbres i les plantes.

Una segona part, força interessant, ens endinsa en la memòria del tió. En els últims anys han sovintejat els reculls de cançons del tió, cantarelles que presenten nombroses variants arreu i que constitueixen, sens dubte, un bon exemple de patrimoni immaterial viu. La seva diversitat, malgrat els processos d’homogeneïtzació que ha comportat l’escola —que ha estat, d’altra banda, una eina fonamental en la difusió del costum—, és notable. El treball de Fornès n’aplega una bona mostra, però les contextualitza en la descripció dels records d’infantesa de persones d’arreu del país. Testimonis semblants que repeteixen pautes que expliquen l’evolució del costum i les seves formes: el pas d’un tió rural —el tronc que cremava al foc a terra— a un d’urbà —l’ésser amb aparença més o menys zoomòrfica— o la seva desaparició a les ciutats —«això només ho feien als pobles»—; el ritual, amb la forma de preparar la canalla per a fer-lo cagar, i el tipus de productes amb què obsequiava.

Quant al Priorat, l’autor ens explica què és el vin blanc, beguda que apareix sovint a les cançons de la comarca, i ens recorda altres costums com el de fer petar bufetes de porc durant la missa del gall, una pràctica ben antiga que coneixem de Reus, entre molts altres indrets, en temps més allunyats. I de Reus, té especial interès el relat d’Antoni Carbonell, en «Sicus», músic i cantant de rumba gitana catalana. Ell parla del tió a casa dels seus avis, el seu tió gitano, potser no tant diferent d’altres. Un testimoni, però, força interessant perquè ens parla de la importància cabdal de la festa com a moment de retrobament familiar.

I del record del passat, a un present en què el tió esdevé referent del Nadal a Catalunya. El tió a l’escola, als carrers i a les places. Tions en grup que la canalla transmet a uns adults que no el coneixien per tradició familiar, activitats associatives, recurs per al joc entre amics, fixació de la figura amb una barretina que referma la seva catalanitat, mostren, com s’afirma, citant Josep Santesmases, que «les tradicions evolucionen, sobretot quan reben l’impuls comercial i mediàtic i d’alguna manera s’oficialitzen».

Tanmateix, Fornès es mulla —com es fa en algunes cases amb els bastons per a picar al tió— i apunta el seu propi manual per a aquelles persones que vulguin introduir el costum, optant per un tronc recaragolat i, si pot ser, amb algun forat, sempre al costat d’una font d’escalfor…, una proposta que vol allunyar-lo de models folkloritzats de consum, però que, sens dubte, és una més de les possibilitats que poden trobar-se en una tradició viva amb una considerable diversitat de variants en la forma i en el ritual. El meu tió de petit era obra de fuster i el nostre tió familiar actual és, efectivament, una peça de fusta sense faccions definides i amb un bon forat al mig, però no és un tronc. Prové d’una premsa del taller d’enquadernació de l’àvia de la Montsant.
El llibre acaba amb uns apèndixs —dites, refranys, endevinalles i creences en el món clàssic— que il·lustren i amplien el coneixement de la tradició.

En definitiva, un llibre per a conèixer més el passat del costum —i aquests orígens que sovint preocupen als practicants actuals de qualsevol ritual festiu— i, segons el cas, introduir-lo en l’àmbit domèstic o associatiu o, si ja hi és, fer-hi alguna modificació a partir de la descoberta de costums semblants. Perquè és a partir de la difusió com, també, les tradicions evolucionen.

Josep Fornès i Garcia
El tió de Nadal. Orígens i tradició
Sant Vicenç de Castellet: Farell edicions, 2020

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s