El Carnaval virtual

Una rere l’altra, moltes festes del calendari s’han anul·lat, un cop palès que l’ajornament seria indefinit, o substituït per rituals simbòlics o virtuals. De les tres gràcies demanades a una imatge de Crist en una església tancada, el Divendres Sant, a la desfilada del carro de Sant Antoni, a tall de commemoració dels Tres Tombs, els exemples són abundants.

El paper dels mitjans de comunicació –especialment els de proximitat– i de la xarxa ha estat cabdal, possibilitant fer arribar a l’interior de les cases aquella proposta simbòlica que havia d’emocionar o el record de la festa d’anys anteriors. Alguns actes, a porta tancada i amb aforament limitat, s’han pogut realitzar, amb resultats més o menys satisfactoris per a la població.

A vegades, la festa ha esdevingut mer espectacle retransmès, mancat de l’emoció que comporta compartir la vivència; d’altres, amb imaginació i bona feina comunicativa, s’ha aconseguit superar la distància digital i hem gaudit d’excel·lents exemples de  creativitat festiva. Si la festa ha de ser excepció respecte a la vida quotidiana, la festa dins la pandèmia haurà estat, i és, encara més excepcional si s’arriba a celebrar.

I ara arriba el Carnaval, per a molts la festa de les festes. Una celebració sense actes de culte que exemplifica el concepte de moment diferent en el temps, en què les persones –amb l’ajut de la màscara o disfressa– ens comportem de forma diferent a com ho hauríem de fer cada dia. Un espai per a la broma i la sàtira que pot qüestionar l’ordre diari encara que sigui per retornar a la normalitat l’endemà.

Però quin pot ser el trencament amb la normalitat en un any en què el dia a dia està condicionat per la incertesa, quan les pautes de comportament s’han vist significativament alterades per les necessitats sanitàries? Quin sentit té posar-se la màscara quan en portem cada dia i a vegades ens costa reconèixer qui ens saluda pel carrer? Però, sobretot, quin sentit té emmascarar-se, esdevenir un altre, si no podem interactuar amb la resta, fer comèdia, cantar desafinadament, repartir fulls satírics, esdevenir protagonistes de l’espectacle o suar la cansalada ballant pels carrers?

Perquè la festa és sempre necessàriament col·lectiva. I la festa implica contacte, relació, vivència compartida, sinó contrafur, provocació i conflicte. I el Carnaval, diuen, és la festa de les festes.

I l’acudit satíric virtual, la burla des de l’anonimat, la crítica provocadora, han deixat de ser patrimoni del Carnaval: s’exerceixen a diari des de les xarxes socials, amb la paraula i la imatge. Més que mai, el Carnaval necessita ser presencial per a existir.

El Carnaval virtual és un miratge. El millor exemple de la festa aparent d’una comunitat damnada per no poder exercir el dret a la disbauxa. Que només pot recordar allò que va ser o que li agradaria que hagués estat. Desitjant tornar ben aviat als carrers, sense prevencions sanitàries ni formes de control social derivades.

No cal cercar justificacions per a dir que no farem festa si la festa no ha de ser festa.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s