El moro, de personatge folklòric a qualificatiu racista

La figura del moro és molt present a la nostra cultura popular: protagonista de contes que ens transporten a terres llunyanes on les catifes volen o de rondalles ubicades en imaginats temps medievals, referent de construccions arquitectòniques bastides en temps immemorial, present en les celebracions amb balls que recorden antics enfrontaments, imatge exòtica de recurs per a disfresses de Carnaval…, els moros són, en definitiva, els altres a la nostra tradició popular.

Geogràficament, el concepte abasta un territori amplíssim: s’aplica tant als habitants del Magreb –d’aquí vindria el nom– com als turcs, als pobles de l’Orient Mitjà i a d’altres encara més llunyans, tots associats a la religió musulmana.

La història d’enfrontaments —des de la lluita per la dominació del territori en temps medievals fins al control de les rutes marítimes— fins al segle XVIII o les guerres colonials del XIX pel control europeu dels territoris africans han deixat una forta petjada en la nostra cultura.

Més enllà d’afirmar que el moro és, sens dubte, l’altre per excel·lència, la categoria és absolutament imprecisa. «Nosotros, los moros, no sabemos dónde empieza y termina lo moro, tampoco cómo se es moro ni cómo se deja de serlo. Sin embargo, cualquiera que esté leyendo esto sabe qué es un moro, tiene una idea clara y podría, incluso, dibujarlo», expliquen Ainhoa Nadia Douhaibi i Salmia Amazian. I és que, efectivament, el moro és una construcció social, una diferenciació secular —ara categoria— que agrupa pobles i cultures diversos amb trets diversos, agrupats pel color de la pell o la pertinença a un món àrab i/o musulmà, una altra construcció colonial de límits imprecisos però prou útil per a la geopolítica europea, com afirmen les mateixes autores.

Gegant moro de Reus, figura del voltant de 1800

Entre l’exotisme dels contes i el record del conflicte, la figura del moro ha estat idealitzada o temuda. Llegendes com el salt de la reina mora de Siurana perpetuen el record d’una dominació feudal musulmana –aquesta fou terra de moros– que queda molt lluny en el temps. En podeu trobar a Llegendes de moros i cristians (2003), entre moltes altres publicacions. Més recents en el temps són algunes construccions de vigilància i defensa vora el mar –moros a la costa!–  i les narracions de pirateria i d’atacs a les poblacions del litoral, o la poc coneguda història de la balandra corsària Misericòrdia, finançada pels comerciants reusencs, a finals del segle XVIII. Encara més propers són els testimonis orals que les últimes generacions han anat transmetent sobre les guerres colonials a l’Àfrica des de la segona meitat del segle XIX o sobre el paper de les tropes marroquines emprades per Franco a la Guerra Civil.

A les festes, tenim balls de cavallets i de galeres, de moros i cristians, relats de pirateria, com el Ball de Marcos Vicente, o de cavallers que tornen de la guerra contra els moros, com el de Mossèn Joan de Vic. La llista de representacions festives seria molt llarga. L’exposició Ballar el moro (2014), presentada per primer cop al II Congrés de Balls Parlats, a Tarragona, o les actes del congrés La dansa dels altres aporten una considerable informació sobre aquest conjunt de manifestacions. Tenim gegants moros, des de fa segles, en viles i ciutats. I, per Carnaval, disfressar-se moro és un recurs prou a l’abast.

En el present, però, les persones procedents o amb orígens familiars a l’altra riba de la Mediterrània han esdevingut part de la nostra vida quotidiana. I, sense la llunyania que propicia l’acceptació de l’exotisme, els tòpics i les imatges folklòriques, o els records de passats llunyans o recents, esdevenen recança; i la por a la diferència, arma política.

Els mites i les mentides històriques continuen ben presents a la nostra societat: és absolutament habitual que es parli de la reconquesta cristiana medieval, idea que va impregnar l’ensenyament durant dècades i un dels pilars del nacionalcatolicisme franquista. Apareixen noves llegendes urbanes, rumors contemporanis adreçats a fomentar el rebuig vers les persones migrades o l’odi contra tota aquella que per aparença o indumentària s’hi associa, encara que hagi nascut a la pròpia ciutat. S’oblida que totes les religions han generat fanatismes i violència —«Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició», afirmà Joan Fuster. Es mesura l’altre en funció de la seva posició social: no és el mateix ser un turista àrab o un jugador de futbol que que venir a treballar a la verema o a collir fruita. I el concepte de moro, més enllà de les definicions de diccionari, esdevé insult en boca de racistes i xenòfobs.

Ens podem preguntar fins a quin punt la presència del moro en l’imaginari col·lectiu té algun paper en la construcció de l’altre en la societat actual. Certament, la distància geogràfica i temporal és inherent a la majoria d’aquests personatges festius, que apareixen representats segons un models tòpics no necessàriament propers a cap realitat passada o present.

El moro folklòric del passat, com els dracs o els diables, pot ser reconegut i representat. Són màscares o carcasses, són personatges de fantasia literària. En aquest sentit, potser no cal deixar d’explicar rondalles ni llegendes ni tampoc canviar la toponímia. No ens cal deixar de ballar per festa major. Això sí, hem de treballar perquè en la composició social dels nostres grups festius no hi hagi fractures culturals. Que tothom hi participi i hi interpreti el paper que li abelleixi.

Però, alhora, hem d’entendre que el que avui és llegenda i joc festiu en algun moment fou eina d’adoctrinament, de canalització de les pors o de generació d’odi. Perquè la cultura popular no és neutra ni innòcua. La cultura popular ha propiciat la transmissió de mites i creences que sustentaven la desigualtat i justificaven la injustícia. I en el present, la difusió de nous relats llegendaris sobre les persones immigrades o d’imatges simbòliques –moro, musulmà, terrorista– no s’atura.

No es el mateix emprar moro com a categoria genèrica que s’aplica a persones diverses: homes i dones de diferents generacions, nascudes al Magreb o a Catalunya, de llengua àrab o amazic, creients, més o menys practicants o no, d’ideologies vàries… Un qualificatiu genèric que serveix per a construir ara mateix una comunitat a la qual atribuir suposats comportaments col·lectius que afecten a tots els seus membres. Ho exemplifica prou bé l’escriptor Saïd el Kadaoui a Radical(s) (2020) quan parla de la seva pròpia experiència després dels atemptats de Barcelona.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El moro, de personatge folklòric a qualificatiu racista

  1. spalomar ha dit:

    Nota: En els darrers mesos he reflexionat, he estat llegint i rellegint textos, a partir de la meva col·laboració en l’exposició «Mirant l’altre. Les imatges de la diversitat al Museu de Reus» que es podrà visitar duran aquest 2021 al Museu Salvador Vilaseca (Raval de Sta Anna) de Reus. La mostra fa referència als altres en la cultura popular sintetitzant idees i presentant objectes que formen part de les col·leccions del museu. Aquest article recull alguns apunts i observacions resultat d’aquest treball de preparació, amb voluntat de contribuir al debat sobre el paper de la cultura popular en la diversitat.

  2. Daniel Vilarrúbias ha dit:

    Molt interessant com a resum global, Salvador. Valoro molt que entenguis que el “moro” permet (igual que passà antigament) construir tota una comunitat en sentit genèric (un gran calaix d’alteritat on s’hi posa gent d’ètnia i procedència molt diversa: així ho palesen els testimonis que no tenen clar què és i què no és “moro” però sí quins són els estereotips o el cànon de representació multisecular).
    Però també m’interessa i comparteixo el teu parer que no cal arraconar, per suposadament alienadors o discriminatoris, els elements festius d’aquest entorn de la mateixa manera que no s’eliminen els embassaments franquistes ni s’estripa un procés de bruixeria del segle XVI; aquests elements seran una eina discriminatòria o d’adoctrinament encara avui només si deixem que així sigui.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s