La cultura popular en temps de Franco

Hi ha una cultura popular de la dictadura? És evident que sí. Una cultura popular de resistència –o de simple supervivència– que fa broma del drama, burla de l’opressor, crítica del règim… una cultura popular derivada de la ingerència del poder en tots els àmbits possibles de la vida quotidiana de les persones, de la voluntat de controlar i d’anihilar la diferència, de reduir a superficialitat innòcua les pràctiques culturals que sustentaven la diversitat.

La dictadura franquista ens ha deixat un considerable bagatge cultural, ben vigent per exemple, en costums i rituals festius avui acceptats com procedents dels temps immemorials en què, moltes vegades, la imprecisa memòria popular situa l’origen de les tradicions…

El franquisme va suposar un retorn a visions del món d’una societat preindustrial on la religió impregnava les actuacions de les persones i de la comunitat, en que el poder era atorgat per la divinitat –Franco també era «caudillo por la gracia de Dios»– i en què els comportaments socials s’ajustaven a les imposicions del poder polític i d’una moral catòlica definida des de la jerarquia. I va tolerar, sinó acceptar, aquelles interpretacions fossilitzades de la cultura popular que la despullaven de tota funció que no fos un mer record romàntic d’un passat imaginat.

Entre els molts oblits de la mal anomenada transició política –el règim del 78– hi ha el de reflexionar sobre fins a quin punt determinades pràctiques culturals o festives ben vigents són hereves de la societat de la postguerra, malgrat hom pugui emmirallar-se en el record de costums centenaris. O com han passat dècades des de la mort del dictador i seguim descobrint –a vegades, comencem a descobrir– una cultura popular obrera, lliurepensadora i laica que va florir als nostres pobles fins al trauma de la Guerra Civil, obrint camins diversos a la interpretació del món, des del coneixement científic i la reivindicació de la justícia social. Una cultura popular que el franquisme va tenir bona cura d’esborrar i substituir per un folklore de les aparences.

Jordi Martí i Aleix Cardona, a la presentació de la revista al local de Carrutxa, aquesta tarda

En aquest context, publicacions com la del darrer número de la revista Caramella són necessàries i contribueixen a omplir el buit encara massa gran que resta a l’entorn de Franco i la cultura popular.

Per saber més de les impostures i les escletxes del règim, de la recerca de models alternatius al dirigisme de Coros y Danzas i al seu programa d’homogeneïtzació espanyolista, de com la Patum va ser utilitzada com a mostra folklòrica d’exaltació del règim, com el ritual de la festa fallera va canviar a partir de 1939, amb actes que encobrien clares manifestacions politicoideològiques, com les presentacions de les falleres majors de València. Però també com Franco va cremar en una falla impulsada per l’exili republicà, a Perpinyà, el 1946. La revista inclou, a més, l’edició facsímil del llibret de la falla plantada pels valencians, amb el lema «Cremem a Franco». I de la presència de la figura del  dictador en les celebracions falleres posteriors a la seva mort.

La revista ens parla de la poesia popular contra Franco, de la crítica i la sàtira en les gloses i versets cantats o de la permissivitat del règim davant formes d’expressió oral que considera inofensives, com les cançons nadalenques, o de la construcció d’un gènere, barreja de cuplets d’abans de la Guerra amb la copla , amb girs flamenquistes i nous tòpics de cant i de ball elaborats per al consum i per al turisme.

Tot plegat, un bloc monogràfic en absolut exhaustiu però prou interessant que es complementa amb altres entrevistes i reportatges sobre música i cultura popular, i que encapçala el record al recentment desaparegut Jordi Fàbregas. Amb aquest bloc monogràfic que tanca una entrevista d’absoluta actualitat, a Jordi Borràs i Miquel Ramos, sobre la batalla cultural i les xarxes, prioritats actuals del neofeixisme rejovenit.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s