Els balls que fan festa

Enguany s’escauen els 25 anys del retorn del ball de Cercolets a les festes reusenques. L’efemèride ve a tomb per recordar que, durant segles, les danses de carrer han estat un component important en la construcció del moment festiu, d’aquesta excepcionalitat que feia dels dies de festa, jornades diferents de les de l’esdevenir quotidià.

El ball de Cercolets, anomenat també d’Arquets al País Valencià, és una dansa que evoluciona pel carrer seguint el curs d’una cercavila o professó, en què les persones que la ballen porten uns cèrcols guarnits amb flors, amb els que formen diverses figures. Tot i que alguns estudis de folklore el vinculen a les cerimònies i festes de la verema, el cert també és que l’ús de cèrcols guarnits és comú en danses festives i ritus de pas d’arreu d’Europa. Podríem dir que els arcs guarnits fan festa.

El ball a la Festa Major de 1996

Aquest forma part del repertori habitual que ha conformat els seguicis de Festa Major i de solemnitats de moltes poblacions. A Reus, la primera referència documental del ball és de 1725, per Sant Pere, festa major que va tenir especial relleu per commemorar la Pau General, el tractat de Viena, signat entre l’emperador Carles i Felip V. La data és relativament tardana, però cal tenir en compte que la documentació municipal reflecteix la sortida de colles gremials o contractades per la Vila. La trobem també en altres festes, al segle XVIII.  Al tombant de 1800, la dansa estava vinculada al gremi de corders. La relació de balls que participen en les festes del juliol de 1833, però, anota dues colles de cercolets: la dels corders i una altra de particular, per tant, pagada per algun establiment o comerciant de la Vila. El memorial de la solemnitat n’anota una breu descripció:

«Los sogueros se distinguieron con la llamada dels Cercolets, que consiste en formar vistosas figuras con medios aros hermosamente aderezados, siendo de notar que particulares aficionados duplicaron este agradable objeto.»

La seva presència es repeteix en altres solemnitats. El 1844, per exemple, l’Ajuntament paga tres duros al gremi per les despeses de la sortida del ball.

Com passa amb altres manifestacions festives, les notícies s’esvaeixen al darrer terç del segle XIX –l’última referència documental és la del programa de les festes en honor a la Mare de Déu, el novembre de 1865–  i no serà fins a les acaballes del segle XX que el ball de Cercolets retornarà a les festes majors reusenques.

Aquesta breu síntesi històrica, a tomb de l’aniversari, em mou a insistir en la necessitat d’anar més enllà de l’estricte reguitzell de dades que ens han deixat les cròniques del passat. Dit d’altra forma, la presència de les danses de carrer a la vida festiva local anava necessàriament força més enllà en la participació en els seguicis cívics o religiosos de les solemnitats. Les danses que evolucionaven pels carrers, acompanyades del flabiol, la gralla, el tabal o altres instruments, eren el recurs necessari per a construir la festa. No implicaven tant una estructura associativa formal, tal com l’entenem avui, com la formació de colles més o menys efímeres, amb assaigs previs a una celebració, amb continuïtat –o no– d’una festa a altra, creades entre el veïnat o que es podien llogar a la comissió d’un altre barri, que no apareixen en els programes perquè molts actes eren coneguts per costum o es comunicaven oralment. Algunes notícies de balls de bastonets, balls parlats, d’assaigs domèstics, de moixigangues indefinides, gegants d’efímera existència i diables, potser il·lustren aquesta dinàmica.

Aquest reflexió sobre les dinàmiques de festa popular en el passat té un component de plena actualitat. Aquestes dècades de revitalització festiva han aportat desenes de nous actuants, balladores i balladors, músics i formacions musicals, que haurien de ser l’eina de construcció d’una festa diversa en motivacions i descentralitzada en la geografia urbana, amb el necessari suport municipal i la complicitat del veïnat. Més enllà d’acompanyar ritualment al consistori i encapçalar les professons, les figures d’imatgeria popular festiva o els balls han de ser, alhora que components de la conservació de rituals històrics, eines de construcció de nous models de festa descentralitzada i participativa que, sospito, tenen molt a veure amb aquest passat divers que volem denominar tradició.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s