Sobre manifestacions de cultura popular (?) inevitables i ingovernables

Havia decidit no fer acte de presència en cap dels suposats actes de cultura popular de la suposada Festa Major de Misericòrdia d’enguany, a Reus. Una actitud de mínims, estrictament personal, gairebé de protesta o potser de frustració davant la proposta municipal de mesures per a la celebració.

Avui l’antropòleg Manuel Delgado ha publicat un comentari a la xarxa, en referència a la macrofesta –en podeu dir botellot, botellada…– que es va produir aquest dissabte a la Ciudad Universitaria de Madrid. Pel 324, constato que un esdeveniment semblant es va generar al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona: «Bé, crec que veureu quan triguen els mitjans a buscar i trobar ‘experts’ que interpretin coses sociològicament o psicològicament com aquesta. El que no voldran acceptar és que les consignes oficials de civisme i bon comportament són inútils quan es tracta de controlar, ni tan sols entendre, formes ingovernables de cultura popular.»

Ve a tomb, indirectament, de les meves cabòries. No cal dir que aquesta afirmació ha obert debat sobre què és i que no és cultura popular. Un debat intens. Si us ve de gust, podeu seguir el debat al mur de facebook del professor Delgado.

Personalment, em reafirmo en la idea que moltes mesures actuals de l’Administració –a diferents nivells– sobre la cultura pública, és a dir aquella pertanyent a la comunitat, tenen a veure més amb la necessitat de reafirmar-se com a poder protector de la ciutadania i, sobretot, augmentar el control sobre l’associacionisme de base i les seves manifestacions culturals. Considero que això consolida un nou panorama.

Sense cap mena de negacionisme sanitari, l’observació de la vida quotidiana ens aporta prou exemples de com les constants contradiccions entre molts esdeveniments i situacions diàries i les restriccions puntuals que s’apliquen a les activitats culturals de carrer: podem parlar de transport públic, d’espais de treball, de manifestacions de caire polític o d’oci… La pandèmia només ha accelerat un procés de control social ja existent sobre l’anomenat espai públic. Tinc dubtes raonables que la superació de l’emergència sanitària impliqui el retorn a una suposada normalitat prepandèmica, si més no, si no apareix una resposta efectiva i organitzada des del carrer.

Insistiria aquí en la importància de l’organització col·lectiva. Perquè botellots i botellades són certament una resposta bàsicament individual. I n’hi continuaran havent, a gran i petita escala, sense aportar mecanismes d’implicació personal o cooperació en un projecte col·lectiu –funcionen perfectament a partir d’una convocatòria anònima i cadascú a la seva– i generant una no-identitat de massa sense necessitat de cap mena de visió de futur… com a resposta vivencial i incívica de moment present, condemnada formalment però inevitable.

Potser és que, en definitiva, sempre ha existit una cultura popular cívica i sotmesa a l’estructura social –recordeu els seguicis festius amb les manifestacions del món gremial– i una cultura popular incívica, més incontrolada i reprimida quan esdevenia perillosa, com les bullangues derivades dels carnavals.

El futur potser ens aportarà evolucions interessants: des de la consolidació de nous balls o de  rituals parareligiosos en context  de botellada, o la creació d’àrees, a tall de reserves acotades, per a la seva realització. La ficció ja ens ha aportar prou propostes distòpiques que poden esdevenir realitat. No m’interessa gaire, dons, debatre ara sobre si aquestes trobades massives són cultura popular o sobre si poden rebre la denominació de festa. M’ocupo del present d’allò que, amb més o menys encert, vam optar per considerar cultura popular.

Per això, tornant a l’inici de l’article, ni m’apunto a l’entrompada –una denominació de regust nostrat, com ampollot o poalada– però tampoc he fet mans i mànigues per obtenir telemàticament una entrada per veure a distància com persones amigues ballen o cremen carretilles, això sí, amb il·lusió.  Però continuo observant i participant com puc.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s