Anissos

L’aigua és, en el seu estat pur, un líquid transparent i sense gust. A la pràctica, és clar, trobem diferències entre les aigües d’una font o altra, en funció dels minerals que ha dissolt, l’aigua tractada de l’aixeta o de l’ampolla que comprem al supermercat. Acompanyar l’aigua de la font amb alguna llepolia o d’un producte dolç era prou comú i, sens dubte, els anissos eren el més popular, entre els més petits i no tant petits. Els anissos són ben presents a la cultura popular: n’és exemple «van ser feliços i menjar anissos» com a tancament d’un relat que acaba bé.

De fet els anissos eren una bona recompensa per a les accions infantils, pagament de bon comportament o de petites feines ben realitzades. Pere Cavallé explica que, al tombant del 1900, després de la Tronada de la vigília del migdia de la vigília de Sant Pere, la canalla s’ocupava de recollir els mascles que quedaven escampats damunt les llambordes de la plaça del Mercadal i els portava a la Casa de la Vila, a canvi d’una paperina d’anissos.

Com les coques de sucre o les rosquilles, els anissos formaven part dels refrigeris populars a les festes de barri i altres celebracions. Sense oblidar els aiguardents anisats que eren beguda comuna dels adults, a les festes i al jornal, però això ja és un altre tema.

Tornant a aquest humil i petit confit, cal veure com la presència d’una venedora d’anissos i dolços a la Boca de la Mina és una mostra que el costum de passejar fins aquest indret era ben vigent al Reus del passat i juna prova evident de l’elevada quantitat de reusencs i reusenques que s’hi desplaçaven al llarg de l’any, sobretot a les festes assenyalades. Perquè la rendibilitat del negoci, si l’hem d’anomenar negoci, només s’explica per l’abundància de clientela.

I com en tantes activitats econòmiques, hi intervenia el municipi. I sabem de les venedores d’anissos per la documentació municipal. Pel que sabem, dones amb pocs recursos –el caire del producte ho fa pensar– que trobaven en aquesta feina una forma de guanyar-se la vida. Una feina per la qual havien de pagar l’arbitri corresponent.

Les fotografies ens han mostrat la imatge de dones velles, però –pel que ens diuen els papers– alguna hi va ser força temps i, per tant, hi va començar quan era jove. També perquè potser aquest era un ofici per al qual no hi havia jubilació…

Sabem per la documentació que al segle XIX hi havia, alhora, diverses venedores d’anissos que s’hi estaven en totes les èpoques de l’any i que fins sabem que instal·laven les seves taules a tocar, l’una al costat de l’altra. En coneixem el nom d’algunes, com la Maria Sans, que hi era des del 1827 i que el 1871 es considerava una de les més antigues; o bé l’Antònia Roger, que el 1871 sabem que era molt velleta i que ja hi portava molts anys tot «prestant un veritable servei al públic» –com detallen els documents–, i encara Francesca Juanpere, també esmentada el 1871. Aquell any 1871, fins i tot, es parlà de fer una caseta a la Boca de la Mina per a dedicar-la a la venda de dolços.

Ja al segle XX, l’última venedora d’anissos que coneixem fou la Maria Roig Borrull. La seva néta, Josepa Pita Domènec, la va recordar:

«A la meva infància, amb la meva germana Ventureta, que malauradament ja no està entre nosaltres, veníem cada dia d’estiu amb l’àvia i gaudíem del lloc, jugant i corrent, observant l’entorn. Des d’aquí veiem l’Institut Pere Mata, llavors en dèiem el manicomi, i ens semblava molt lluny! Prèviament havia ajudat a l’àvia, que vivia amb nosaltres, a preparar les paperines amb els confits i els caramels que després exposaria en aquest pedrís, i a l’hora de fer el recompte, sempre en faltava algun que m’havia menjat jo. Quan es feia fosc ens venia a buscar el pare i anàvem caminant cap a les Cases Barates, on vivíem i jo segueixo vivint…»

La venedora d’anissos. Al fons, dos personatges d’època, interpretats
per membres del Bravium Teatre, en l’acte d’inauguració
(Foto: Ajuntament de Reus)

Avui una escultura de Mercè Bessó recorda aquella feina, la de Maria Roig i la de les dones que la van precedir. Vivim en una societat en que la prestació de serveis semblants s’encomana molts cops a màquines –no vull donar idees, com la d’instal·lar un aparell expenedor d’anissos– i en què els oficis de carrer han pràcticament desaparegut. Una societat, però, que reconstrueix, no només físicament, els espais del passat per donar-hi nous usos. I que no renuncia a la memòria

(El text correspon al parlament que vaig fer en l’acte d’inauguració, el dissabte 10 d’octubre, amb l’afegit del testimoni de la Josepa Domènec)

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en patrimoni. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s