La confraria dels fadrins de Reus

Aquest desembre, i fins al gener, passat Reis, el Museu Salvador Vilaseca de Reus exposa un relleu en fusta, obra de Rafael Rocafort i Segimon Roura ―daurat, més tard, per Francesc Cervera―, que formava part del retaule encarregat l’any 1623 per la Confraria de Jesús, la dels fadrins, i es trobava a la prioral de Sant Pere. S’hi figura la representació del naixement de Jesús i l’adoració dels pastors.

La Confraria dels fadrins, sota l’advocació del Santíssim Nom de Jesús, fou una de les agrupacions d’aquest tipus més potents de la vila, ja que ―segons les seves ordinacions de 1616― reunia tots els joves de la vila des dels setze anys fins al matrimoni. Com altres confraries, reunia finalitats religioses i socials. Així, tenia cura del manteniment de l’altar de l’advocació, d’acompanyar els confrares malalts al combregar, de treure atxes per al seu enterrament i de fer dir missa quan aquests morien:

«Que sempre quan estarà mal algun de dits confrares y se li haurà de aportar a sa casa lo Santíssim Sagrament, los procuradors o sagristans de dita confraria sian tinguts y obligats en traure les atxes de dita confraria y acompanyar lo Santíssim Sagrament, y, sempre y quant morra algun confrare, hajen de traure la lluminària y acompanyar lo cos, sens pagar cosa alguna los béns del difunt.»

També havia d’ajudar els confrares en cas de necessitat: «Quant estant malalt algun confrare y tindrà necessitat de béns de la confraria, se haie de socórrer».

A més a més, sabem de la seva participació en les professons de pregàries ―a Misericòrdia i altres ermites― per les necessitats de la vila. Per altra part, la funció de les confraries que reunien els membres d’una comunitat per edat o per gènere era complementària a les que agrupaven els mestres dels diversos oficis. Cal esmentar que també s’anomenaven fadrins els joves en curs d’aprenentatge d’algun ofici. Els càrrecs de la confraria es renovaven cada any per la diada de la Mare de Déu de setembre.

En l’àmbit cultural, el paper dels fadrins era especialment rellevant en les festes. Els dies de Nadal, els joves escollien un rei burlesc ―anomenat rei moro o moixó, segons els documents―, que es feia l’amo del mercat i en dictava disposicions estrafolàries, fet que acabava amb la seva fugida final; les seves mesures, però, permetien aplegar diners per a la confraria. El costum és molt antic i ja al final del segle xv coneixem debats al Consell municipal sobre la seva prohibició. Així, el 18 de desembre de 1496, «los honorables jurats an preposat, per sublevar alguns escàndels, los quals ja per esperiència avem vist sobre la profanitat del rei moro e que·ls par se deu vedar, que no·s fasa e que serquen altres remeis per aument de la lluminària».

En els llibres d’actes municipals sovintegen les notícies sobre peticions de músics per les festes de Nadal i de Carnestoltes, tot demanant si hi haurà joglars a càrrec de la vila. A tall d’exemple, el novembre de 1532 preguntaven al Consell si n’hi hauria, «per quant los fadrins acostumen quiscun any logar los juglars per a Nadal ab totes les festes acostumadas», com Sant Sebastià o Carnestoltes. Aquestes peticions es repeteixen força anys.

Les ordinacions recullen el ritual del ball de plaça, al Mercadal, en què els fadrins n’eren els protagonistes. El privilegi de començar una ballada ―podia subhastar-se― comportava abonar als plegadors ―les persones que s’encarregaven de cobrar els balls per la confraria― una quantitat de diners. Coneixem una ordinació municipal de 1475

«per squivar dans e perills que molt sovint se speren, més que més en les festes de Nadal, sobre lo fer de les dançes, on se fan grans disolucions e abusos redundant en avinantesa de prou scàndels. Ab autoritat de la senyoria que de la present ora avant no sie nengú qui ballar volrà ab qualsevulle fadrina se hage a convenir ab los plegadors.»

Com cal suposar, els joves eren l’ànima de la festa ―no pertoca pas aquí detallar les moltes peticions i incidències que recull la documentació municipal―, i en una societat preindustrial, en què les confraries eren la forma d’associació més comuna, el paper de la del Nom de Jesús fou força rellevant.

El 1707, la confraria s’adreçà al Consell per a la  «concessió de un puesto és detràs lo altar mayor, al costat del armari que tenen construït los confrares del número del Roser, per recondir en ell algunas figuras té la confraria», sol·licitud que fou acceptada.

La Confraria dels fadrins va finir la seva activitat a mitjan segle xviii. Segons consta en una acta municipal d’agost de 1750, aquesta va lliurar les imatges, els llibres i altres objectes de la seva propietat a la vila.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, patrimoni. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s