Què la distància no esdevingui norma

Esperar els reis amb sorolls metàl·lics de llaunes o esquelles, amb el foc d’atxes, falles, aixames o fanalets, rebent-los amb senyals fets de canya, cridant-los o guiant-los perquè no passin de llarg del poble i no es deixin cap casa per visitar.

Pràctiques antigues de simbolismes ancestrals del temps hivernal a l’espera de retorn de la primavera, que tenen tot el seu sentit al segle XXI si suposen implicació i participació de la comunitat en la festa, col·laboració entre els adults i els petits, en la preparació dels estris i el seu ús; aprenentatge del foc o transgressió de la normalitat amb protagonisme efectiu de la canalla. Components que atorguen sentit als costums, més enllà de referències a la tradició o a  la conservació del patrimoni.

En general, voldria que la pandèmia no ens faci caure en la temptació de restar en la festa que només es pot mirar, en l’espectacle generós, i regulat, per al consum passiu del poble.

Que la distància, avui sanitària, no esdevingui en aquesta i altres festes, norma de futur.

I millor 2022.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Què la distància no esdevingui norma

  1. Anton Baiges ha dit:

    Tant de bo així sia… Bon any, Salvador!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s